“Maleeixo els nostres enemics, tots aquells a qui la tossuderia impedeix escoltar la veu de la raó que demana un govern just, denunciant els abusos dels Grandes i l’espoli de Castella, els que neguen la paraula al poble i s’arroguen el dret diví de donar a un el que a mil correspon. Maleeixo els covards traïdors de pensament i de fet; els que encoratgen l’esperança d’un futur millor en els cors humils i els giren l’esquena per por o profit, i també els rics comerciants que s’omplen les bosses amb la fam dels pobres. No hi va haver entre tots aquests avariciosos, mesquins, egoistes, ni un de sol que defensés el bé d’aquesta terra abans que el seu propi. Amenaçaren sense colpejar, bordaren però no varen mossegar i varen amagar el cap sota l’ala quan van veure els seus privilegis en perill.”
Aquest paràgraf em va cridar l’atenció ─i em va portar a subratllar-lo─ quan estava acabant les últimes pàgines de La comunera: María Pacheco, una mujer rebelde, novel·la històrica de l’alabesa Toti Martínez de Lezea (Maeva). Era ja la tercera vegada que llegia la seva obra, després de La abadesa i A la sombra del templo. L’escriptora situa molt bé el lector en la transcendència del testament de la persona més perseguida a Espanya durant el regnat de Carles I.
El fill de Joana la Boja i nét dels Reis Catòlics no va poder afegir el cap de María Pacheco a la dels generals comuners Padilla (el seu marit), Bravo i Maldonado, que van ser decapitats després de perdre la batalla de Villalar. Lluny d’acovardir-se, va fer-se fort a Toledo fins que va haver de fugir a Porto, on va morir al llit gràcies a la protecció del bisbat de la ciutat. Pot ser, segons explica la novel·lista, que aquella fos la simbòlica derrota de l’emperador en el seu sagnant enfrontament amb els castellans que varen creure’s realment lliures.
Cada vegada que acabo un llibre, els seus personatges, les seves històries i els seus somnis es perden en els racons dels meus propis pensaments, on es confonen amb altres que he anat coneixent, pàgina rere pàgina, en les hores que he gaudit llegint. Formen una mena de patrimoni de valor difícil d’establir, però que, en tot cas, no tenen els que no disposen de temps, no poden o no volen llegir.
I a més caus en la temptació de traslladar el que llegeixes al món que t’ha tocat viure i preguntar-te si el de María Pacheco, escrit per Martínez de Lezea, valdria per descriure coses que estan passant ara mateix.
No sobra tossuderia i sordesa en el món en què vivim? Existeix la traïció de pensament… i la discrecionalitat a l’hora de repartir? No s’encoratja l’esperança en els cors més humils… o s’omplen bosses amb la fam dels més pobres? Tenen l’avarícia, la mesquinesa i l’egoisme més pes que el bé general?
Les respostes a aquests interrogants, que María Pacheco sabria respondre sense dubtar, les tenim al nostre abast, per poc que pensem i connectem la finestra del televisor per veure què és el que passa pels carrers del món.
Només cal obrir els ulls per veure que, també ara, l’amenaça és moneda corrent i que s’escampa la por entre les persones per aconseguir que no s’allunyin massa o no sigui del cas que tinguin idees pròpies. Que es borda massa, tant, que fins i tot ja hi ha professionals ben pagats per aixecar la veu en les tertúlies i sembrar la inquietud. I, sobretot, que en amagar el cap sota l’ala quan vénen mal dades, els humans ens hem anat sofisticant d’una manera prodigiosa jugant, això sí, amb l’oblit i la generosa amnèsia dels ciutadans.
Més o menys semblant als comuneros, encara que, és clar, ara no es tallen caps… aquí.
