No fa pas gaire temps, vaig passar uns quants dies en una illa, on pel sol i la benignitat del seu clima, les platges encara gaudien d’una bona activitat. En una d’elles, al costat mateix del passeig marítim, em cridaren l’atenció uns espectaculars castells de sorra de grans dimensions, que eren el modus vivendi d’una persona que passava llargues hores modelant i entretenint-s’hi, tot esperant la generositat de les persones que s’aturaven per contemplar-los o passejaven pel davant.
M’hi vaig aturar per veure’ls i, quasi de manera immediata, el primer pensament que em va venir al cap va ser: “Pobre home, passada la nit, demà al matí, de tot això no en quedarà res més que un bon munt de sorra amb les empremtes dels peus dels qui els hauran destrossat.”
Quan tot passejant m’allunyava tranquil·lament d’allà, em va assetjar una reflexió: per què, o què és el que m’ha fet suposar que demà, dels castells, només en podria quedar un munt de sorra? En realitat no hi havia cap motiu aparent, ni res que em fes sospitar que aquella innocent construcció podria ser malmesa, segurament només amb l’únic objectiu -tampoc en vaig saber veure altre- de gaudir fent mal o destruir per destruir.
No em va costar gaire descobrir què havia motivat el meu subconscient per tenir aquell pensament tan malastruc i negatiu. La paraula clau era respecte, i en aquest cas concret la manca o el menyspreu d’aquest valor.
Estem acostumats a veure més sovint del que és desitjable, en tots els àmbits de la vida quotidiana i també als mitjans de comunicació, la falta generalitzada de respecte que persones o col·lectius mostren de manera descarada per tot, començant pel que és més humil i acabant pel que és més sagrat.
El respecte és un valor ètic i moral fonamental que es pot generalitzar i tenir a quasi tot, però malauradament en els temps actuals no està passant precisament pels seus millors moments. Entre d’altres, els seus principals detractors són la competitivitat mal entesa, l’egoisme, el fanatisme, la manca de moral, d’escrúpol, d’ètica, les presses o simplement el desig malsà de fer mal; aquestes són només algunes de les moltes coses o actituds que fan que ens oblidem d’ell, en prescindim o voluntàriament el deixem arraconat.
Pensem només un moment com podria ser el món si tots plegats comencéssim a tenir respecte envers un mateix, la vida, les persones, els animals, la natura, el medi ambient, allò privat, allò públic, les idees, l’adversari, les lleis, les llibertats, les creences, etc. Certament que la vida seria més humana, més senzilla, més noble, més lliure i més feliç.
Dissortadament, infinitat de vegades els nostres projectes o l’afany per aconseguir els objectius que ens hem marcat -costi el que costi-, fan que aquest valor destorbi i sigui voluntàriament arraconat i trepitjat, ignorant també que aquests objectius estaran com aquells castells de sorra, exposats a ser víctimes d’altres situacions o persones que hauran igualment caigut en l’error de prescindir o menysprear el mateix valor.
Encuriosit, uns dies després vaig tornar a passejar pel mateix passeig, per tornar a veure aquells castells o el que en podia quedar d’ells; em vaig sentir alleujat quan vaig veure que encara estaven en perfecte estat, però al mateix temps em vaig retreure a mi mateix que m’hagués precipitat i exagerat amb la càrrega negativa que comportava el meu pensament; i el que és pitjor, és que tampoc havia tingut prou respecte i sensibilitat al no tenir en compte la presumpció de bones intencions i respecte que hem de pressuposar als altres.
