Just abans del cap de setmana de les eleccions del 24 de maig, vaig assistir a una jornada dedicada al paisatge de la Costa Brava.
Polítics, empresaris turístics, agents socials i acadèmics coincidien a dir que calia augmentar la sensibilitat vers el paisatge, sobretot en aquell més quotidià i sovint descuidat que prolifera en urbanitzacions, zones periurbanes i vies d’entrada a les poblacions. Seguidament, em vaig desplaçar a casa, a Torroella, i vaig poder veure alguns exemples pràctics del que s’havia parlat, com si fos una visita de camp.
D’entrada, a la plaça rodona d’accés al pont del Ter, des de Gualta, em rebia una pancarta electoral. Es tractava d’una atrocitat estètica, potencialment perillosa. Exhibia una lona d’uns quatre metres quadrats, aixecada verticalment a peu de carretera i recolzada sobre una precària instal·lació formada per dos improvisats pilars de fusta que sostenien un reixat que semblava sostret d’unes obres properes. Encara em pregunto si aquella precària estructura era una imatge al·legòrica de la realitat actual a tall de denúncia o bé un tast de la fermesa del projecte polític que allí la va abandonar. Tan bocabadat vaig quedar amb la prodigiosa fusió entre enginyeria puntera i art conceptual que em va passar per alt fixar-me en quin partit n’era el culpable. Tinc la sensació que hi dominava el color lila, però no hi posaria la mà al foc.
Pocs metres més enllà, però, el mal regust de boca va quedar compensat amb un estímul positiu. Sobre el pont del Ter, les banderoles que uns dies abans em suplicaven el vot penjades des del capdamunt de les faroles havien desaparegut. Per desgràcia, la seva retirada no responia a una voluntat de netejar l’entrada de la vila, sinó que fou el resultat de la tramuntanada de la setmana anterior. El vent havia esmicolat el plàstic que contenia el missatge electoral i l’havia escampat (em refereixo al plàstic, no al missatge), per camps i vores, des del Ter fins a Pals o més avall. Abans de ser retirades, d’aquestes banderoles només en quedava l’eix que les unia a cada farola, tot pengim-penjam, i minúsculs fragments amb tints majoritàriament rojos.
A la petita rotonda que articula els passeigs de Catalunya i Vicenç Bou es reprenia el bombardeig visual, aquest cop amb profusió de retrats de les cares dels candidats i, en clara minoria, candidates. L’espectre de colors comprenia, en aquest cas, des del blau i el blanc fins al groc i el vermell. Les preferències estètiques van molt al gust de cadascú, però tinc la sensació que al poble hi hauria un consens clar que les cares de les persones candidates no milloraven el paisatge urbà d’aquell indret, més aviat tot el contrari. Diria que fins i tot trobaríem força persones, com ara un servidor, a qui aquesta ocupació (o okupació) de la via pública més aviat incita a no donar suport a les candidatures que s’hi autoexhibeixen. Molt menys quan el somriure de les persones retratades no va acompanyat de cap idea o proposta (nota: un eslògan propagandístic no és una idea).
Només els cartells selfie penjats al llarg del passeig de Catalunya tenen justificació: estimulen la creativitat i els dots artístics de la ciutadania. Tot i ser obres pictòriques efímeres, la inclusió de banyes de dimoni, nassos de pallasso o bigotis amb reminiscències hitlerianes sol expressar un missatge i una crítica social sovint més profunds que els del cartell original que estan profanant. Es fomenta, d’aquesta manera, la llibertat d’expressió i el dret a rèplica contra un missatge intencionadament unidireccional i no sol·licitat que se’ns llança, violentant-nos, contra les pupil·les, i d’aquí al cervell.
Després de la fal·lera amb la qual els equips de campanya es van llançar a empastifar els carrers del poble dues setmanes abans, la retirada dels cartells i pancartes s’ha allargat diverses jornades. La restauració del paisatge urbà la fan, tant guanyadors com perdedors, amb desgana, amb ressaca postelectoral els uns i depressió postelectoral els altres.
Per desgràcia, a Torroella la cara neta li va durar ben poc. Tot just una setmana després de les eleccions, les rotondes es van tornar a utilitzar com a panell publicitari. Amb l’excusa de promocionar la Fira de Màgia, es va permetre a empreses privades embrutar les entrades a la vila per promocionar els seus negocis (suposo que a canvi de diners, és clar). A la jornada sobre el paisatge de la Costa Brava a la qual vaig assistir, un expert anomenava aquestes dinàmiques «la tirania de les petites decisions». L’efecte agregat de cartells electorals i anuncis publicitaris, entre moltes altres accions difuses, acaba degradant de manera notable, gairebé sense que ens n’adonem, els nostres paisatges quotidians i, per tant, la nostra qualitat de vida. S’hi pot fer res? Sí. A moltes ciutats i regions europees estan proliferant els codis de bones pràctiques paisatgístiques, per regular com han de ser i quins usos es poden permetre als entorns urbans. Recentment, la ciutat francesa de Grenoble, fins i tot ha prohibit la publicitat a la via pública i s’ha convertit en la primera gran ciutat europea a fer-ho.
