Hi ha qui per amic o amiga cerca algú que pensi igual, actuï semblantment o voti el mateix partit.
Són persones enamorades d’elles mateixes i que tenen molt de gust d’haver-se conegut. Opino tot el contrari perquè són les diferències les que ens ensenyen i, a la vegada, ens ajuden a superar els nostres propis punts de vista, forçosament limitats. M’agrada tenir amics de tota mena d’edats, costums, procedències i opinions; és la varietat que m’enriqueix. Una bona relació sempre serà respectuosa i cal deixar la pressa. No crec que siguin possibles les amistats sense calma, la qual cosa és difícil en temps de neguit per la immediatesa. Les pantalles, els rellotges omnipresents i el no saber prioritzar ens priven d’assaborir els fruits de l’amistat, només possibles de recollir després d’una maduració pacient.
Sentir-nos part de la naturalesa tot caminant, fruir de la lectura d’un bon llibre o de la música preferida són experiències meravelloses, però cap no aconsegueix igualar una bona conversa amb un amic. Ens ho deia Ciceró en el seu tractat sobre l’amistat: “Jo només us puc exhortar a preferir l’amistat abans que totes les coses humanes”.
Algú diu que no és possible tenir gaires amics si es volen bons. No ho veig pas igual perquè tot depèn del temps que estiguem disposats a dedicar als amics. A més, no sóc partidari del tancament en una exclusiva colla d’amics. Tot el que és tancat es floreix i com més amics tinguem (si us plau no els confonguem amb els “amics” del facebook) més fàcil és de construir el trencaclosques amb una figura o paisatge complet. Cada amic és únic dins del conjunt de peces que encaixen. És una equivocació cercar amics perfectes perquè és la millor manera de quedar-se sense. Un amic sempre ens interpel·la sense paraules i és una invitació a millorar, però sense obligar-nos a canviar de personalitat.
Els amics ens fem costat quan les coses van malament i, com he dit sempre, sobretot quan van bé perquè és quan algú riu amb mi que sé que m’està desitjat el millor, sense enveges. He expedit els meus títols d’amistat quan el candidat m’ha sabut perdonar. Superar malentesos o fer-se càrrec dels moments dolents, és la prova del cotó fluix per confiar en una persona. Quan algú em demostra generositat a l’hora de perdonar-me, augmenta la meva estima i normalment es trena una forta amistat.
Per més oberts que estiguem a noves amistats no tenim més remei que posar límits, tot i que no fa cap gràcia rebre carabassa per part d’algú a qui havíem fet gestos d’apropament. Hem de ser comprensius en aquests casos i l’únic que exigeixo és que hi hagi una certa coherència per no fingir una cosa que no és. Amics són aquells que em regalen la cosa més preuada: el seu temps. Els que es limiten a felicitar-me unes bones festes nadalenques i desitjar-me un bon any sense que la resta dels dies els vegi el pèl, els tinc a la secció de coneguts i saludats, però no són els meus amics. Amb ironia els responc que, si tanta felicitat em desitgen, potser que facin algun gest concret per augmentar-me-la.