Al llarg del segle XX i començaments del XXI, han assolit la seva independència 25 estats europeus dels 48 Estats membres del Consell d’Europa. I encara s’hi podrien afegir Armènia, Azerbaitjan i Geòrgia que van aconseguir la seva independència a principis del 90.
Processos que vénen de lluny en una constant lluita anticolonial que demostren que una Catalunya sobirana i independent tindria possibilitat d’integració política i econòmica a Europa. I més tenint en compte els drets dels catalans, avui membres de la pròpia Europa.
Altres pobles no han trobat encara el seu definitiu encaix: Escòcia és el darrer exemple de convivència entre dues nacions que han sotmès a plebiscit la permanència o la separació de la Gran Bretanya. El resultat ha estat que preferien continuar-hi dins. Però ha estat la decisió del seu poble! No imposada per la pretesa autoritat d’unes lleis que en tota democràcia no son dogmes de fe, eternes, ni de majories alienes al país que reivindica el seu dret de permanència o separació. Decisió majoritària d’un poble expressada lliurement de manera democràtica: Privilegiats els que poden decidir el seu futur! Relacionem-ne els darrers:
1905 – Regne de Noruega – Separat de Suècia – Referèndum república o monarquia.
1917 – Finlàndia- Separada de Rússia – Declaració unilateral.
1918 – Polònia – 1975 Repartida entre Rússia, Àustria i Prússia. 1990: esdevé estat de ple dret. Declaració unilateral.
1918 – Txecoslovàquia- Un nou país amb txecs i eslovacs junts.
1918 – Iugoslàvia- Creada a la fi de la Primera Guerra Mundial.
1922 – Irlanda- Gran Bretanya – Declaració unilateral, després eleccions.
1944 – Islàndia- Separació pactada. 1918: declaració Estat Sobirà. 25 anys després, referèndum.
1960 – Xipre- Neix el 16-08-1960 com a república. 2004, la part grega membre de ple dret a la UE.
1990 – Alemanya- Les Alemanyes de l’Est i del Oest s’unifiquen el 3 d’octubre de 1990 després de la caiguda del mur de Berlín el novembre de 1989.
1990 – Hongria- A la fi de la 2ª Guerra Mundial, país satèl·lit de l’ URSS.
1990 – Letònia- Separada de l’ URSS. Declaració unilateral.
1991- Lituània- Separada de l’ URSS. Declaració unilateral.
1991 – Estònia– Separada de l’ URSS. Declaració unilateral.
1991 – Eslovènia- Separada de Iugoslàvia. Separació pactada.
1991 – Croàcia – Separada de Iugoslàvia. Separació pactada.
1991 – Bòsnia Herzegovina- Separada de Iugoslàvia. Separació pactada.
1991 – Ucraïna-Esdevingué estat independent de l’ URSS.
1991 – Bielorússia- Esdevingué estat independent. Els seus territoris repartits entre Prússia, Rússia i Àustria.
1991 – Moldàvia- Esdevingué estat independent. Els seus territoris repartits entre Ucraïna i Bielorrússia.
1991 – Macedònia- Estat independent a l’esfondrament de Iugoslàvia.
1993 – Eslovàquia- Esdevingué estat independent l’1 de gener de 1993, després de la pacífica dissolució de Txecoslovàquia.
1993 – Txèquia- Separada de Txèquia i Eslovàquia. Separació pactada.
2006 – Montenegro- Separada de Sèrbia. Separació pactada.
2008 – Kosovo- Separada de Sèrbia. Declaració unilateral qualificada com a legal el 2010 pel Tribunal Internacional de Justícia.
Las Corts Catalanes i la primera Generalitat.
La Generalitat de Catalunya té el seu origen en les Corts Reials Catalanes que es reunien, ja en temps de Jaume I (1208-1276), convocades pel rei en representació dels estaments socials de l’època. Els seus antecedents són la Cort Comtal (cap a l’any 1000), en les assemblees de Pau i Treva que des del 1021 es reunien par deliberar i pactar la interrupció de guerres o actes de violència i el naixement de les Corts Catalanes el 1214 en el Castell de la Suda de Lleida, convocada pel llegat pontifici Pietro de Benevento, amb motiu de la mort en la batalla de Muret del rei Pere I, i l’inici del regnat del seu fill Jaume. Pere II el Gran en donà forma institucional i l’any 1283 s’obligava a celebrar anualment Cort General amb la participació representativa de l’època.
La Constitució: La compilació jurídica catalana té els seus precedents en els Usatges de Barcelona i fou en les Corts Reials celebrades a Barcelona l’any 1413 on es va proposar i aprovar pel rei Ferran I la compilació de les Constitucions i altres drets de Catalunya. S’imprimiren l’any 1495. Regnant Felip II s’acordà una nova compilació impresa a Barcelona en tres volums en els anys 1588-1589. La tercera i darrera recopilació fou impresa a Barcelona l’any 1704, sota el regnat de Felip V. Hem de recordar que Espanya neix políticament, segons el Decret de Nova Planta, l’any 1.716. “el just dret de conquesta, l’atribut de la sobirania règia i… la conveniència de reduir tots els regnes d’Espanya a la uniformitat d’unes mateixes lleis, usos, costums, tribunals… que hauran d’ésser els de Castella, tan lloables en tot l’univers”
Voldria incloure aquí un record personal. El meu pare, Santiago Sató Matamala, professor de música i membre de l’orquestra de Pau Casals, que l’anomenava sempre Jaume, mai Santiago, com així ho va signar en una foto dedicada a Jaume Sató, m’explicava la seva vàlua i com n’era de català i com defensava la seva catalanitat des de l’ exili! Recullo seguidament el discurs de Pau Casals a les Nacions Unides. Segurament el coneixeu però necessito en aquest moment i aquestes circumstàncies recordar-lo i recordar-vos-el també. Discurs curt però on defensava la seva catalanitat:
Aquest és l’honor més gran de la meva vida.
La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.
Però deixeu-me dir una cosa: jo sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. Això és Catalunya. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m’hi va directament.
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “pau, pau, pau” i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.
Pau Casals
I un escrit d’Azorin, home que als seus últims anys tingué una actitud contemporitzadora amb el franquisme..
Cataluña tiene derecho a vivir su vida “En su integridad” per Azorín, El Crisol, 19 agost 1931.
“Para decidir en el asunto de Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Si no se lee nada, se acepta el resultado de un largo proceso de siete siglos y se da el fallo favorable a Cataluña.
Todas las disciplinas: la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología, todas las disciplinas, en suma, estudiadas demuestran que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación.
Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creíamos conocer el ideario de los catalanistas, y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están ahora en curso. Los hombres se suceden y las ideas también. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama. Una historia de siete o más siglos y cuatro centurias de inquietud. De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España.
No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. Y es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida”
José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, Azorín.
Han canviat moltes coses?
