El passat 16 d’agost ens va deixar en Vicenç Fiol quan acabava de complir 77 anys. Era membre fundador de la tercera etapa d’aquesta revista Emporion i autor d’un bon seguit d’articles en els quals queden reflectides les seves inquietuds. No és estrany que en Vicenç donés un cop de mà per tornar a posar en marxa aquesta revista. On no era en Vicenç?
Va ser ordenat capellà l’any 1961 i va exercir a diferents parròquies, però va ser a Ullà on va fer l’estada més dilatada al llarg de 32 anys. La seva manera d’entendre el ministeri el va portar a barrejar-se amb el poble i liderar un seguit d’iniciatives amb resultats exemplars per la vida comunitària. Tenia sempre molt present el pensament de Joan Alsina: “Només podem col·laborar en la creació d’un nou món en la mesura que hi estiguem ficats”.
La seva manera d’entendre el sacerdoci va generar conflictes sovintejats amb la jerarquia eclesiàstica. A Tordera, el seu primer destí, va provocar les ires dels poderosos en posar-se al costat dels treballadors en èpoques de forts conflictes laborals. Després d’uns anys de vicari a Caldes i Figueres el van convidar a “descansar” durant un any a l’altre costat dels Pirineus. Membre actiu i destacat del col·lectiu Fòrum Alsina, va intentar canviar l’Església, sense sortir-se’n, tal com ell mateix va deixar escrit i es va llegir a les seves exèquies. És el fracàs de l’èxit, però no el de les persones (Blai Bonet).
Col·laborador de diversos grups i associacions com l’Agenda Llatinoamericana, Justícia i Pau, Càritas, Akan, Dudal, Grup de Defensa del Montgrí, HOAC, grups d’amistat i revisió de vida, Col·lectiu de Dones en l’Església, Col·lectiu de Capellans Obrers del Països Catalans i un llarg etcètera. Home infatigable i lliure per estar sempre a la vora dels més necessitats. On hi havia una persona malalta, algú sense companyia, allà hi havia en Vicenç fent-li costat. On va posar els peus: Tordera, Caldes de Malavella, Figueres, Palafrugell, Regencós, Ullà, Torroella, Bellcaire, Tor, la Tallada, Canet, Marenyà… arreu l’hem estimat i ens ha estimat. En Vicenç havia trobat sentit a la seva vida i això es notava en la seva acció.
És impossible en una breu aproximació detallar l’empremta d’en Vicenç a tants llocs. Destaquem-ne dues. Va ser un capellà obrer i es va dedicar a pintar cotxes, renunciant a pagues de l’Església per a ser més lliure. Juntament amb en Plàcid Fernández i altres treballadors van convertir un taller convencional en una experiència singular en règim de cooperativa. Van procurar facilitar el creixement personal de la plantilla. Es van seguir cursos de cultura general; hom hi assistia seguint el model més fidel a les possibilitats cooperativistes, avui interessadament amagades.
Una segona característica a destacar és la seva valoració del silenci. Era un amant de la muntanya i durant anys va pujar diàriament al castell del Montgrí, una ruta que li permetia, en el silenci de la matinada, agafar forces pel dur combat del dia a dia. En Vicenç, com el bisbe Casaldàliga, gaudia del carisma propi de les persones arrodonides, sense arestes feridores. Sabia practicar la radicalitat contra el mal, sense oblidar d’estimar a aquells que el practiquen. És l’estil dels veritables homes de pau. En Vicenç restarà sempre entre nosaltres i la seva set de justícia, pau i llibertat ha de seguir inspirant Emporion, revista que procura mantenir l’esperit dels fundadors de la primera època d’ara fa cent anys.