Des d’aquest mes de juny es pot veure, a la seu de la Fundació Mascort, de Torroella de Montgrí, una exposició de pintura que continua les mostres anteriors, com la de l’any passat sobre “El arte de la pintura y el dibujo”. Ara se’ns presenta un recull de la pintura espanyola del segle XIX i gran part del segle XX.
L’exposició d’aquestes “Visions 1800-1950” ens dóna l’oportunitat de pensar i gaudir novament d’una gran col·lecció de pintura. Ens apropem a uns ambients i uns paisatges, alguns dels quals s’han esvaït o han desaparegut, però que de la mà de grans pintors ens transmeten quelcom de les formes i del fons d’un món, que segueix present en nosaltres. I això és així, no tan sols perquè en som descendents directes, sinó també per la força expressiva i la bellesa que l’artista ens regala amb la seva obra.
L’exposició és una delícia per passejar-hi la mirada sobre unes pintures plenes de vida i que van des de l’academicisme clàssic, passant pel realisme i el preciosisme orientalista de Fortuny i els seus seguidors, fins a arribar a formes de gran força cromàtica, sota la influència del corrent impressionista. Res és sobrer i els artistes hi entrellacen les seves visions, com podria ser el cas de les dues aquarel·les de Fortuny i Caba, que sembla que es vulguin parlar. I és precisament aquesta ocasió que tenim de veure junts pintors de diferents tendències i èpoques el que excel·leix en el col·leccionisme particular, en aquest cas en el de Ramon Mascort.
El recorregut de la mostra és ampli i valuós. Des del dibuix detallista i descriptiu del Fusilamiento…. de Salvador Mayol, al realisme i elegància del llapis i les aquarel·les de Fortuny, que tant va influir en molts condeixebles també presents a la col·lecció, com Jiménez Aranda, José Moreno Carbonero, Joaquín Luque Castelló, Martín Rico Ortega, o Francisco Peralta, aquest darrer amb un esplèndid nu del mateix Fortuny.
L’exposició continua amb quadres de pintors menys apreciats com l’asturià Ignacio León Escosura o el valencià José Navarro, de gran talent descriptiu. En segueixen d’altres més reconeguts i entre ells podríem citar Eugenio Lucas, Baldomero Galofré o Cecilio Pla. Finalment, entrem en l’etapa més moderna, on es barregen les tendències realistes i postimpressionistes, tan pròpies de la pintura catalana de l’època. Aquí ens trobem amb pintors que, de manera autòctona i amb tècniques molt personals, segueixen recorreguts desiguals, però que majoritàriament (Sorolla, Gimeno, Pichot, Meifren, Mir, Raurich i Mascort, entre d’altres) assoleixen aquella plenitud on l’expressió formal es desfà en el color i que fa que d’una manera espontània ens encarem a unes obres mestres.
El col·leccionisme, en el seu vessant més autèntic, és restar admirats per l’obra d’un altre, en aquest cas un pintor, que transmuta l’admirador amb un toc de bellesa. Hi ha un punt d’equilibri entre la personalitat del col·leccionista i la seva recerca de l’obra artística, que l’ha de portar a enfrontar-se amb una nova realitat estètica, la qual el dignifica i el complau sense enganys.
En aquest passeig pausat entre pintures, a redós d’una contemplació personal i sincera, és on trobem un dels grans valors del col·leccionisme, del qual la majoria de grans museus del món són deutors i del qual ara podem gaudir a la Fundació Mascort.