El riu Ter neix tocant la neu. Saltant entre les pedres d’alta muntanya es fa valent.
Mou molins i crea energia, després fatigat de treballar, s’estanca i omple preses on reserva l’aigua. En passar per Girona, s’ennobleix i canvia d’ofici. Arriba al pla i pausadament rega conreus i es dirigeix cap a Torroella per abocar tranquil·lament les seves aigües al mar. Ho fa a la Gola, una gola creada en el moment en què les aigües que abocaven al Ter Vell foren desviades cap a aquest indret a finals del segle XVIII.
Amb aquest desviament, les terres que abans quedaven a la part sud del riu es trobaren després a la part nord. La majoria formaven part dels Comuns de Torroella. L’Ajuntament les va vendre i es va quedar amb el cens i aviat la majoria passaren a ser conreades. Les terres que quedaren a la part sud continuaren desprotegides, en estat erm, sense conrear. Algunes closes serviren de pastura al bestiar del mas Ferrer i El Pinell, però la major part restaren en estat salvatge formant bassals, terrenys inundables on creixien els joncs, els tamarius, la balca, els saules i els canyissers.
Durant molts anys foren terrenys deshabitats, però a finals del segle XIX, una família de Torroella s’hi va establir, la família Vilanova. Més tard ho va fer una altra família. La família Matas, més coneguda pel nom de la dona, la Rossenda. Aquestes famílies construïren barraques de canyes i borró i allà hi vivien, alguns tot l’any, d’altres només a l’època del bon temps i la bona pesca. Vivien bàsicament de la pesca. Pesca de riu i de mar.
La vida a la Gola no era fàcil. Els petits quasi no anaren a l’escola. Corrien descalços, sempre descalços i amb prou feines tenien un vestit decent per posar-se per anar a Torroella o a l’Estartit. Per guanyar-se algun diner, la seva mare anava a vendre el peix a Torroella. Hi anava quasi cada dia a peu, sis quilòmetres d’anada carregada de peix i sis de tornada.
Aquesta gent coneixia molt bé les arts de pesca i ells mateixos es construïen els utillatges per pescar. Pescaven llisses, llobarros, roms, bagres, planes, barbs, mirallets, anguiles i més tard angules. Com a arts de pesca, coneixien el bolitx o l’artet, el rall, les enfiles, les anguileres i altres trampes que ells mateixos s’inventaven, com les que feien amb tòries per atrapar anguiles.
La pesca més important que encara és permesa, és la pesca de l’angula. Primer la van aprendre d’uns bascos però quan uns anys més tard vingueren valencians per l’arròs, d’aquests varen introduir un altre sistema més apropiat per les característiques del riu.
A la zona de la Gola, durant anys, abans i després de la guerra s’hi feu contraban, bàsicament tabac, però ocasionalment també d’or o productes manufacturats com motors. La gent de la Gola va ser testimoni d’aquests fets però mai s’hi va voler involucrar.
A finals dels anys cinquanta van aparèixer una sèrie de factors que propiciarien canvis en les formes de vida de la Gola i el seu entorn. Un d’ells va ser l’arribada del turisme.
L’any 1962 es va posar en marxa el càmping El Delfin Verde i els turistes visitaven la Gola. Poc a poc les barraques, que ja no eren de borró, sinó d’obra, es convertiren en establiments dedicats a serveis de restauració, primer d’una manera primitiva, però poc a poc passarien a consolidar-se com a restaurants i hotels amb un creixent grau de professionalitat.
L’any 1970 es construïren les motes del riu Ter. Això va crear seguretat als habitants de l’entorn ja que s’evitava, en moments de forta crescuda, el desbordament de les seves aigües. Però el paisatge se’n ressentí. Fou, però, la creixent contaminació de les aigües, que va culminar en l’estrall ecològic de l’agost de 1976 el que va propiciar el deteriorament de la fauna del riu i amb ell la desaparició pràcticament total de la pesca. A partir dels anys 90 es va notar una millora en la qualitat de les aigües, però a excepció de l’angula la resta de la pesca va desaparèixer. A partir de llavors, la gent de la Gola va preferir dedicar-se al turisme i en part també a l’horticultura.
En Josep Deusedes pinta i en les seves aquarel·les ha volgut plasmar els seus records de petit quan anava a La Gola amb el seu pare i el seu avi. Ells eren cadirers i hi anaven sovint a tallar balca, feien cadires de balca. Per a ell aquest era un món salvatge d’una solitud i bellesa extraordinàries. Aquests records i el que li han explicat els més vells habitants de la Gola encara vius, que ara ja passen dels noranta anys, els ha volgut plasmar en els seus quadres. Més de cent vint aquarel·les reflecteixen el que era la Gola durant aquells anys i la melangia d’un nen que hi va viure. Això ens ha permès donar imatge a aquesta història que juntament amb els records exposats pels seus protagonistes, la gent de la Gola encara viva, hem recopilat per a la creació del documental La Gola que serà presentat al públic el dissabte 17 de setembre de 2016 a les set de la tarda a la pantalla del Cinema Montgrí.
Un documental sobre un indret i unes formes de vida poc coneguts per molts torroellencs, que ens parla de records de pescadors, de barraques, bassals, corriols entre el canyís i els joncs, records de riu i de mar, records de La Gola.
