Sí, ja ho sé… com tothom… m’estic fent gran.
Diuen, o he llegit en algun lloc, que l’evidència del que acabo d’escriure resideix en el mateix fet de fer-ho i que tots constatem que així és en successives ocasions, encara que la tolerància o generositat amb nosaltres mateixos ens inclina a desviar la mirada cap a un altre costat fins que la contundència dels fets ens porta finalment a rendir-nos.
A mi m’ha anat passat en els últims temps i des de no fa massa dies sento que no tinc majors arguments per rebatre que he viscut gairebé 65 anys. No, no és l’aritmètica, són les evidències.
La primera és que em vénen al cap els records de la meva adolescència, quan a casa celebràvem que el meu pare, que va néixer el 1920 -els de la lleva del biberó de la postguerra espanyola- havia complert 50 anys. El meu germà i jo ens miràvem de reüll i sabíem, còmplices, què era el que estàvem pensant tots dos: “Que gran s’està fent l’Aita!”
No gratàvem, però, en altres pensaments i comportaments en els quals, almenys jo, he cercat en arribar al llindar que rep el que s’apropa als 65 anys.
Sí, això dels cabells blancs en avançada insolent ho dono per descartat, però hi ha comportaments que em condueixen a relativitzar problemes endimoniats que temps enrere m’acorralaven contra mi mateix i altres que em diuen que no, que a mi no me les donen amb formatge, perquè dos-dos, fins i tot en temps convulsos, segueixen sent quatre. Anem-hi, doncs, que les coses són com són i no com ens les pinten.
Per on va Zuloaga?
Doncs mirin: la gansoneria estiuenca, la indiferència i el relativisme que t’assalta quan no tens res que et punxi, les bones companyies, o veure una cosa tan enlluernadora com el naixement -molt a prop meu- d’un nou contribuent espanyol, estan aconseguint que quedin de costat les obsessions que ens aclaparen durant el curs. I els problemes segur que segueixen sent els mateixos encara que no hi hagi tertulians vociferants que cobrin d’acord amb la seva capacitat per imposar-se de forma insolentment als altres.
La vida continua encara que en el zàping del comandament a distància no trobis res electritzant que et posi d’albarda i coixí de la crispació general.
Però els problemes segueixen i ens tornaran a arraconar, tant perquè és així, perquè no han estat resolts, com perquè són l’aliment d’un sistema que viu més de les aparences que del fonament de les coses.
Sí, el món, quan s’acabi la treva d’agost, tornarà a caminar més de puntetes; a veure de quina manera es viu més sobre els mals records o els tòpics que sobre la realitat; o com la irritació té més empenta que el sentit comú.
Sí, el sentit comú, el “seny” dels catalans, la noblesa dels bascos, la sobrietat magnífica dels castellans, l’espurna genial dels andalusos, o la cintura calculadament equilibrada dels gallecs, per recórrer tan sols a alguns territoris.
Ja ho veuran… fins llavors, si poden, segueixin amb la seva gansoneria.
