Aquest any, passarem quasi tot el mes de març sota el decadent regnat la vella Quaresma, que últimament no està passant pels millors moments de la seva llarga vida.
Antigament, els nostres rebesavis representaven la quaresma en forma d’una senyora entrada en anys, magra de carns, seriosa, d’aspecte auster, amb el cap cobert per un generós mocador de cap o una mantellina, uns gegantins rosaris penjant de la cintura i un bacallà o unes quantes arengades a les mans. En aquells temps, la senyora Quaresma era un personatge molt reconegut per l’església, i vist amb certa antipatia per la major part de la ciutadania, pels sacrificis i privacions que comportaven els quaranta dies del seu auster regnat.
Seguint el procés natural de la vida, la senyora Quaresma s’ha fet gran, i al nostre temps ha esdevingut una velleta decrèpita, que morta d’avorriment, de manca d’atencions i de respecte, s’ha hagut de cruspir fins i tot el bacallà i les arengades que portava al damunt per sobreviure. Ara, dies abans de començar el seu decadent regnat, asseguda darrere una finestra, es resigna a veure passar amb cert temor i molt desencís les rues i desfilades dominades per la disbauxa i l’alegria, presidides pel rei Carnestoltes, que fins i tot des de la seva privilegiada situació s’ha atrevit a fer-li una ganyota burlesca, coneixedor que d’un temps ençà li ha guanyat la partida. La vella Quaresma, sufocada pel gest irreverent d’aquell poca-solta, s’acosta al braser sense foc, es posiciona incòmodament i es disposa a prendre l’únic remei que la manté en vida: els records.
Als seu bon temps, quan encara era més jove i plena de vigor, eren els nostres rebesavis els que dissortadament patien el rigor del seu agre caràcter. En aquella època, la precària situació de les persones s’agreujava encara més amb la seva arribada; durant els quaranta dies del seu regnat, llevat els diumenges, s’havia d’ingerir tan sols el menjar just per subsistir, i com si això no fos prou penitència, encara havia de ser pobre d’aliment; així doncs, el més corrent eren les sopes d’oli, la verdura i l’aigua; en aquells dies, la llet també era un aliment prohibit, perquè provenia de bèstia de pèl o de llana. Amb el pas del temps, els nostres avis ja no es van sentir tan puritans i van aconseguir que la llet fos un dels principals aliments d’aquestes diades. La carn, totalment prohibida durant aquests dies, només es podia comprar amb prescripció facultativa, mitjançant recepta o document acreditatiu, els escorxadors mataven tan sols per proveir-se de la carn que precisaven els malats. Els menys ortodoxos, però, sostenien que la prohibició de la carn afectava tan sols els animals de terra, i amb molta astúcia passaren a considerar l’ànec com un animal d’aigua, quedant lliure de la prohibició. Els cargols, que tampoc eren considerats com a carn, foren un altre aliment corrent durant els dies de quaresma; els diumenges, les cases més benestants es donaven el privilegi de guisar peix o bacallà amb patates.
Alguns dels nostres avantpassats que disposaven de mitjans, però que continuaven amb el seu rigorós puritanisme, també s’abstenien de comprar i menjar xocolata durant aquell dies, perquè era considerat un aliment de gent infidel, motiu suficient per a un bon cristià, per rebutjar en dies tan penitents aquell menjar propi d’heretges. Alguns dies de privilegi -segurament els diumenges-, per no oblidar el gust del dolç, substituïen la xocolata per farro de blat de moro barrejat amb unes quantes avellanes i nous picades amb sucre.
Els records d’aquells anys de veritable penitència, temps feliços d’un regnat on s’imposava la seva llei amb mà dura, van fer que la vella dama fes un llarg badall, i entre el so ensordidor de les últimes comparses del rei carnestoltes, acluqués els ulls i entrés resignada en un agònic son del qual difícilment mai més es despertarà.
Dorm en pau, vella Quaresma.
