Crec que allò de la grandesa dels pobles, entès com a quelcom èpic i expansiu, s’està convertint en un topicàs a passos agegantats, al mateix temps que s’està obrint pas a un nou motlle que se sosté sobre el retorn als valors dels orígens. Sí, ser grans encara que siguem cada vegada més petits. Tractaré d’explicar-m’ho a mi mateix i pot ser que així també ho entenguin vostès.
Els de la meva generació, almenys jo sí, sentíem certa emoció a llegir com Vasco Núñez de Balboa va descobrir que el Pacífic i el Carib -i per extensió l’Atlàntic- eren veïns molt propers, gairebé de replà, a l’Amèrica Central. Imagino que alguna cosa semblant els podia passar als venecians a l’hora d’evocar la ruta de la Seda i Marco Polo, o als noruecs per l’arribada dels seus víkings a Islàndia.
Anar una mica més enllà, no conformar-se amb el que deien els geògrafs fou la base del món tal com l’hem estudiat, de la mateixa manera que la història, en versions sempre més discutibles, ens va situar, més o menys, en el que anava passant al món a mesura que es descobrien noves terres i eren colonitzades perquè, tres o quatre segles després, passessin a formar part del mosaic de les nacions de la Terra.
Hi va haver de tot en aquelles emancipacions, males digestions que transcendiren al tarannà dels habitants de les metròpolis i altres més brillants, que llevaren àncores dels seus vaixells per partir de tornada a casa, però sabent deixar en un lloc segur els interessos que tenien més valor. No entraré en detalls perquè estaria fent incursió en una matèria que no és la meva.
Però la suma d’aquells segles llançava gairebé sempre sentiments d’orgull col·lectiu, com si es tractés d’un gran patrimoni que no era de ningú perquè pertanyia a tots. No, no em refereixo al patriotisme perversament entès o manipulat, al patrioterisme, sinó a unes senyes d’identitat històriques interioritzades de forma serena.
Sí, deia al començament allò de ser grans sent cada dia més petits, i li dono voltes a aquesta idea des que vaig llegir les cròniques sobre la presa de possessió del nou president dels Estats Units, en què la invocació a Amèrica va portar Trump a dir que no s’estava transferint la presidència des del partit demòcrata a republicà, sinó retornant el poder de Washington al poble. Estava assaltant la Bastilla i inaugurant una nova era.
Amèrica primer, dur amb Mèxic i sense donar quarter per als gairebé cinquanta milions d’hispanoparlants que, tot i que entenen l’anglès, no podran ja documentar-se en castellà quan es connectin a la pàgina web de la Casa Blanca.
L’important és aquí dins i des d’aquí tornarem a ser grans. Amb aquesta idea, lletra més o lletra menys, Donald Trump li donava l’esquena a la resta del món, no es va recordar de les penúries del Tercer Món i si va demostrar que és un artista en una demagògia que, no obstant, sí que agrada a una part de la població nord-americana que pensa com ell, o s’ha deixat portar emocionalment per aquestes arengues intel·lectualment tan fàcils com buides de contingut.
No és la primera vegada en la història que s’invoca un horitzó perfecte o la reparació d’una gran injustícia per aconseguir adhesions incondicionals. Ho saben bé els europeus quan llegeixen sobre les conseqüències d’un tractat de Versalles (1919), que va fer callar les armes però va portar Alemanya a ser un planter de misèria i terreny adobat per a salvadors. Llegeixin Germans de sang, d’Ernst Haffner, amb unes descripcions terribles sobre el que allí passava al començament dels anys trenta.
Ser grans en un escenari petit és molt temptador, per l’afalac a l’ego, per la reivindicació col·lectiva enfront del que es creu injust o per un identitarisme que el situa per sobre de qualsevol altre valor.
I pot ocórrer en qualsevol lloc.
No sé si m’he explicat
