Cada vegada que escolto o llegeixo tan sols els titulars de notícies que fan referència al col·lectiu de jubilats o sobre pensions, em poso a tremolar perquè tinc la certesa que seran negatives. D’un temps ençà, les notícies que es generen sobre qüestions relacionades amb aquest col·lectiu, no n’hi ha cap de bona, fins i tot les que fan referència a la revaloració anual.
Que l’actual sistema de pensions és insostenible, crec que tothom ho té assumit, igualment com se sap que els actuals pensionistes i els d’un futur immediat seran els últims a “gaudir” d’aquest sistema; i dic “gaudir”, perquè amb totes les imperfeccions i mancances que té, el d’un futur no massa llunyà, serà amb tota seguretat molt pitjor; això almenys és el que auguren tots els pronòstics i previsions.
A la Seguretat Social li falten diners; li falten 15.000 milions l’any per equilibrar els seus comptes, i el fons de les pensions, segurament a finals d’any ja no n’hi quedarà ni cinc. Tot i aquesta preocupant situació, crec que de moment les pensions estan garantides. És impensable que es puguin retallar de manera directa, tal com van haver de fer altres països, certament en unes circumstàncies i una economia molt més precària que la nostra. Els nostres dirigents saben que això, a part de ser una injustícia social inqualificable, comportaria un malestar social insuportable, difícil de predir fins a on podria arribar. Tampoc no es pot oblidar que durant els últims anys, quan la crisi s’ha mostrat amb més cruesa, moltíssimes famílies han subsistit gràcies a les pensions dels avis.
Descartades les mesures més dràstiques, els responsables d’economia, preocupats per la manca de diners, l’increment de la longevitat de les persones i la baixa natalitat, han sabut trobar la manera de fer retallades a les pensions d’una forma molt subtil, igual d’efectiva, i sense fer gaire soroll. Si, com sembla, l’increment de les pensions es mantindrà inalterable durant els propers anys en un miserable 0’25% anual, i la inflació prevista pels mateixos anys se situarà a l’entorn del 2% anual, vol dir que cada any els pensionistes perdran aproximadament un 1,75% de poder adquisitiu. Una forma de fer servir les tisores sense provocar gaire escàndol.
Per altra part, és significatiu, i suposo que pensat per començar a preparar i mentalitzar la gent sobre el que s’està gestant, que ja hi ha qui parla obertament d’allargar l’edat laboral fins als setanta anys, d’implantar un sistema de pensions complementàries obligatòries per a les empreses, i millorar i fomentar els plans de pensions privats individuals; tot plegat, amb la finalitat de complementar les minses pensions que en un futur no gaire llunyà es preveu que pagarà l’estat. S’escolten també altres opinions, partidàries d’abaixar les cotitzacions socials fins al 10% i compensar aquest fort descens dels ingressos, incrementant els tipus impositius d’IVA -llevat el súper reduït- entre dos i quatre punts. En l’hipotètic cas d’implantar-se, aquesta mesura representaria un altre cop important per al col·lectiu de pensionistes. La immensa majoria d’ells, com a últims consumidors, haurien de suportar de ple la càrrega impositiva d’aquestes mesures.
A tot aquest cúmul de circumstàncies adverses, hi hem d’afegir la forta retallada que bancs i caixes han fet als interessos de l’estalvi, que pràcticament han quedat reduïts al 0% i que temps enrere eren una recompensa a les famílies que, a base de molt treball i alguna que altra privació, havien arribat a fer un “raconet” pensant que, a l’hora de la jubilació, els rèdits d’aquests estalvis contribuirien, amb una minsa aportació, a millorar els reduïts ingressos de la família quan tots o alguns dels seus membres estiguessin fora del món laboral. Malauradament, tot això ha quedat en res.
Aquests, entre d’altres, són alguns dels “premis” que reben els qui estan encarant l’últim tram de la vida, un col·lectiu pacient i silenciós, que a l’hora de recollir els fruits d’allò que durant la seva vida laboral van sembrar amb el seu treball i esforç, es troben ara amb la recompensa mesquina i egoista dels qui tenen el poder de decisió. I el pitjor és que tampoc falten veus -poques, per sort- demagògiques i poc assenyades que intenten assenyalar el col·lectiu de jubilats com el responsable de sagnar el país per a les despeses que comporten.
Pobres il·lusos, fent gala d’una característica falta de reflexió, han oblidat que cada dia mengen per arribar dintre uns anys a la mateixa situació. Que Déu els disculpi els errors, perquè a mi cada vegada se’m fa més difícil fer-ho.