estudiós de l’art medieval, torroellenc d’elecció

Joan Badia-Homs té 76 anys i es fa un tip de treballar. Ho ha fet sempre en allò que més li agrada, la història de l’art. Ara mateix està ficat en un estudi sobre el monestir de Sant Pau de Fontclara, un cenobi que va néixer i va morir al mateix temps, estic parlant de fa més de mil anys, en un període turbulent de la història de la dinastia de Carlemany i del seu regne, del qual el nostre país era un apèndix. Simultàniament, com que coneix el territori pam a pam, tan aviat el trobareu explicant, a una colla d’aficionats, la història i els trets artístics més interessants del castell de Requesens, com presidint unes jornades romàniques a Sant Andreu de Sureda, entre el Boló i Cotlliure, amb assistència d’estudiosos del Rosselló i d’altres punts de tot França. Darrere seu porta un bagatge d’obra escrita i publicada de més de 25 llibres. Com ha arribat fins aquí? Ara en parlarem.

La teva família era de Palafrugell de tota la vida?
Els meus avis paterns vivien a Girona, els materns a Palafrugell. L’avi tenia un petit taller on feia taps amb l’ajuda d’un o dos treballadors i els venia a fabricants més importants. Jo vaig néixer en aquella població, hi vaig anar a estudi, hi vaig fer en una acadèmia els cursos de batxillerat i m’examinava a l’Institut de Figueres. Després, per problemes familiars, no vaig poder fer estudis superiors, el meu gran desig.

I et vas posar a treballar i vas plegar d’estudiar?
No exactament. Jo tenia 17 anys, vaig entrar al Banc Comercial Transatlàntic, que després va passar a ser el Deutsche Bank, i com que treballàvem de 8 a 3, aquesta feina em donava llibertat per dedicar tota la tarda a allò que realment m’agradava, l’estudi i la investigació sobre el món medieval al meu país, sobretot l’art. Vaig mantenir aquesta situació durant més de quaranta anys, després vaig tenir l’oportunitat de prejubilar-me als 59 i em vaig poder dedicar plenament a l’estudi i a la recerca. Sóc autodidacta. Més endavant m’he tret un diploma en Museologia, he estat president de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà i sóc acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Amb els anys, els teus temes d’estudi deuen haver experimentat una evolució.
Sí, efectivament. De fet, al principi em vaig interessar per l’arqueologia del món ibèric i romà i puc dir que vaig donar primera notícia sobre el poblat ibèric de Sant Sebastià, a Llafranc. Després em vaig anar decantant pel món medieval, el romànic, el gòtic. I això no s’acaba aquí, perquè cada cop més m’he interessat pel barroc, un estil que primer no m’era pas atractiu, però que he anat apreciant. Penso en la riquesa artística del retaule de Santa Caterina!

En aquesta evolució hi té un paper Miquel Oliva.
Sí, Miquel Oliva era un savi. Doctor en arqueologia, professor de la Universitat, va dirigir durant molts anys les excavacions d’Ullastret i va restaurar i consolidar altres monuments i patrimoni històric. Ficant jo el nas per Ullastret el vaig conèixer i vaig formar part d’una colla d’amics que el seguíem i ens trobàvem dissabtes i diumenges a Beget i a Sant Aniol de Finestres. Allò va ser una veritable universitat, una experiència inoblidable, ell era tan expert en arqueologia com en món medieval. Al principi jo devia tenir uns 25 anys, allò en durà uns sis, fins al 1974, quan Oliva morí d’accident de carretera. Per cert que en aquell grup hi vaig conèixer també la meva dona. Per aquella època vaig començar de publicar algun article.

A partir d’aleshores la gent et devia anar coneixent.
Poca gent, només alguns especialistes, perquè els anys 1973-1975 la Revista de Girona va publicar unes meves “Aportacions a l’estudi de l’art preromànic empordanès”. M’havia adonat que hi havia restes de monuments, esglésies, anteriors a l’any 1000, que no eren als llibres i ho vaig recollir en aquells escrits. Això impactà entre els estudiosos gironins.
Però aleshores es va produir un fet molt important a la meva vida. Arran d’algun article publicat a la Revista de Palafrugell, Josep Pla va voler conèixer aquell xicot que ho havia escrit. M’ho va dir un conegut: “En Josep Pla et vol veure.” Vaig anar al mas, a la vora de la campana de la llar de foc, em va fer explicar, li vaig dir que estava escrivint sobre l’arquitectura medieval a l’Empordà. Després li vaig dur l’original, ell parlà amb contactes, coneguts seus de la Diputació, i el resultat va ser l’edició d’aquell treball meu en tres volums gruixuts.

Allò mai no hauria estat possible sense la intervenció de Josep Pla.
De cap manera. A Pla el coneixien bé, a mi poc. La primera edició quedà exhaurida en un any. Aleshores ja vaig ser més conegut. Més endavant, l’any 1985 es va publicar una segona edició molt ampliada, que també s’exhaurí en dos anys.

Fas més recerca sobre el terreny que a partir de documents?
Moltes de les troballes que he fet no figuraven a cap arxiu, eren totalment desconegudes. Per fer el meu treball he de visitar el lloc, no és tant feina d’arxiu com de presència i lligam de la història amb les restes arqueològiques.

La llista dels teus llibres és força impressionant, més de 25.
He publicat moltes de les meves recerques i d’entre elles posaria com a més estimades:
“L’arquitectura medieval de l’Empordà”, ja te n’he parlat, publicada en 3 volums per la Diputació de Girona entre 1977-1981, amb una segona edició ampliada el 1985.
“L’Empordà”, volum IV de Gran geografia comarcal de Catalunya, Enciclopèdia Catalana, 1981; segona edició totalment renovada “Alt Empordà, Baix Empordà”, 1992.
“Monestir de Sant Pere de Rodes. Guia històrica i arquitectònica”, Departament de Cultura de la Generalitat, 1993; segona edició ampliada, 2002.
Vaig ser autor principal dels dos volums de l’Empordà (Alt i Baix) del corpus “Catalunya romànica” i de nombrosos capítols en els dedicats al Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Pla de l’Estany, el Gironès i la Garrotxa, Enciclopèdia Catalana, 1989-1996; i del text sobre castells de l’Empordà al volum III de “L’art gòtic de Catalunya”, 2003.
Penso que aquests títols ja són prou indicatius de la feina que m’ha agradat de fer. Cal dir que la meva dona m’ha ajudat sempre molt, m’ha acompanyat a visitar llocs i monuments, em dona la seva opinió sobre els meus treballs.

Per què vàreu venir a Torroella?
Vivíem a Llafranc, en un pis molt petit, ple de llibres, ple d’objectes col·leccionats durant tants anys de córrer pel país; ens mancava espai. Vàrem començar de buscar una casa, no volíem tornar a Palafrugell, jo ja m’havia jubilat, i d’entre diverses opcions, vam escollir venir a Torroella. Ens agradava Torroella, en tots els aspectes. I n’estem molt satisfets.

Cap decepció? Hi has trobat el nivell cultural desitjat?
Si hi ha alguna decepció, penso que el nivell cultural està empantanegat a tot arreu, no en puc culpar Torroella. No és un problema específic, em temo que és un estancament general.

Joan Badia-Homs ha participat en obres col·lectives, ha col·laborat en activitats de defensa i difusió del patrimoni natural i cultural, ha intervingut en congressos i jornades d’estudi, ha impartit fins a un centenar de conferències… Va ser membre fundador i primer director del Museu del Suro de Palafrugell, patró de la Fundació Josep Pla (nomenat pel propi escriptor) i d’altres patronats (Eiximenis de la Diputació, monestirs de Sant Quirze de Colera, de Sant Pere de Rodes)… Ha rebut tota mena de reconeixements, de la Direcció General del Patrimoni de la Generalitat, Premi Indiketa, Premi Joan Saqués, Trofeu Albera Viva…

Els darrers mesos Joan Badia-Homs ha realitzat un esforç -al qual també s’han afegit altres torroellencs sensibles- per aconseguir que el fons Ferraté, amb una gran biblioteca, actualment a Torroella, es pogués quedar a la vila, però no ha estat possible. Fa ben poc l’hereva d’aquest patrimoni cultural ha acceptat una oferta de la Universitat de Girona i el fons no es quedarà aquí. Potser ha faltat aquella empenta un xic eixelebrada que un dia, no fa pas tants anys, ens va situar a primera línia de la cultura a l’Empordà. Joan Badia-Homs no està decebut, no gosa culpar-ne Torroella, potser sí que patim un mal general.