A l’escrit del mes d’abril vaig exposar algunes raons per les quals, al Baix Ter i arreu, cal prioritzar la recuperació i ús dels recursos hídrics locals per davant de possibles importacions d’aigua. Malgrat aquest posicionament, tampoc em convenç girar l’esquena a tot transvasament, connexió o concepte similar.
La doctrina basada en la priorització de l’ús dels recursos locals en detriment dels transvasaments genera públicament un ampli consens entre classe política, col·lectius ambientalistes i entitats científiques de Catalunya. A principis d’aquest segle, a casa nostra el discurs va ser utilitzat per defensar a capa i espasa la negativa a una proposta de Pla Hidrològic impulsat pel govern estatal que preveia un gran transvasament d’aigua de l’Ebre cap al litoral de València i Múrcia. Des de llavors, per interès i ampli acord polític i social, parlar de transferències d’aigua és gairebé tabú al nostre país. Més enllà d’ignorar la flagrant contradicció que suposa estar en contra de noves connexions mentre poca cosa es fa per corregir l’espoli del Ter, aquest posicionament dogmàtic ha dificultat encara més la gestió de l’aigua a Catalunya. Durant la gran sequera de l’any 2007 el discurs esmentat va servir per fer oposició a una iniciativa per portar aigua de la Cerdanya, a la conca del Segre, cap a la regió metropolitana de Barcelona i mitigar la seva emergència. Des de llavors, els mateixos arguments s’han utilitzat per prevenir la connexió de la conca de l’Ebre fins al sistema Ter-Llobregat del qual es nodreix la regió barcelonina. Des de les terres del ponent català també han fet ús d’aquest discurs pretesament ecologista per negar-se a cedir aigües del pantà de Rialb i del flamant canal Segarra-Garrigues, infra-utilitzades per la irrigació agrícola, cap a finalitats de subministrament humà. En definitiva, un discurs tancat, políticament interessat, en defensa de l’ús exclusiu de recursos locals i en contra de tota connexió fa molt difícil el reequilibri d’un país, i impossibilita intercanvis que podrien ser beneficiosos per a tots els territoris, el cedent i el receptor.
Malgrat tot, a la pràctica, un cert cinisme ja ha permès aixecar el veto al trànsit d’aigua entre territoris. Sense fer massa soroll, no fos cas que se sentís a l’Ebre i més cap al sud, cada cop són més els municipis de l’àmbit gironí que s’estan connectant al sistema d’embassaments del Ter. A més, en els darrers mesos ho han plantejat Mont-ras, Vidreres i els tres municipis que motiven aquest escrit. Igualment, per un acord desencallat aquest mes de març mateix, l’aigua de Rialb arribarà aviat a municipis de la Segarra, l’Anoia, la Conca de Barberà i l’Urgell que han patit durant dècades problemes d’abastament des de pous i cisternes. En anunciar-ho, el conseller Rull es va cansar de repetir que no es tractava d’un transvasament encobert cap al sistema Ter-Llobregat de Barcelona, posant la tireta abans de la ferida. Les veus d’oposició al projecte no van trigar a alçar-se, argumentant que sí que ho era.
En definitiva, resulta clar que posicionaments enrocats no s’avenen bé amb la bona gestió d’un bé tan líquid, de distribució temporal i espacial tan irregular, com l’aigua. Més transparència podria ajudar a resoldre aquests conflictes de país i del nostre territori. D’una banda, transparència per afrontar que, molt possiblement, el problema a Torroella i rodalia no és de dèficit hídric, com afirmen els alcaldes, sinó de sobreexplotació hídrica, que és un problema de naturalesa completament distinta. Malgrat això, si finalment es demostra que el Baix Ter és irrecuperable, llavors cal superar les barreres i plantejar fer venir l’aigua des de 50 quilòmetres de distància. També en aquest cas cal transparència a l’hora d’admetre la ingent i creixent pressió sobre el riu Ter i plantejar obertament un debat sobre la política de transvasaments d’aquest país que ajudi a superar les contradiccions, pedaços i operacions encobertes que actualment manen la gestió de l’aigua a Catalunya.