A la recerca de les arrels

Ja fa alguns anys, quan acabava de començar l’Era  Internet, en el breu espai de dos estius em van visitar dues famílies americanes que viatjaven per Europa. La primera, un matrimoni i dos fills adolescents, era argentina, de Buenos Aires; la segona, una parella ja gran,  de Guadalajara, a Mèxic.  Va ser una total sorpresa rebre aquelles persones de l’altra banda de l’Atlàntic a les quals no havia vist mai i  no en sabia absolutament res. 

L’única cosa que tenia en comú amb aquelles dues famílies d’ultramar era el cognom; com jo, com la nostra vila, el seu primer cognom era Torroella. Per si en tenia algun dubte, el cap de la família argentina em va deixar una tarja, i el de la mexicana una fotocòpia d’un article que parlava d’un poeta mexicà anomenat Torroella  i que era un familiar seu, segons van explicar-me. 

Què hi van venir a fer aquelles famílies llatinoamericanes a la nostra vila? Per què van venir a visitar-me? D’alguna manera -probablement, per Internet- s’havien informat que en un racó del nord-est d’Espanya hi havia una vila anomenada Torroella de Montgrí i van decidir fer-hi cap. Naturalment, podrien haver anat a Torroella de Fluvià, a Valls de Torroella o a Sant Salvador de Torroella, posem per cas, però van venir aquí, probablement perquè els venia més de pas. I un cop arribats a la nostra vila, van anar a l’Ajuntament a preguntar si al municipi hi  havia algun veí amb el seu cognom. Heus ací com em van localitzar. 

Les dues famílies cercaven les seves arrels. Pensaven que els seus avantpassats podrien haver sortit de Torroella de Montgrí, que potser hi havia algun vincle sanguini entre ells i jo atès que compartíem un mateix cognom. Però, que jo sàpiga, cap antecessor meu emigrà al Nou Món, i així els ho vaig comunicar. Els argentins ho van acceptar, tot i que una mica contrariats. Els mexicans, en canvi, foren més reticents; es van entossudir, afirmaven que devia existir alguna mena de parentesc entre ells i jo. Fins i tot em deien primo! Malgrat tot, en el moment del comiat les dues famílies em van convidar a visitar-les si mai anava a les ciutats on residien. 

Donat que a tots els països d’Amèrica llatina hi viuen descendents d’emigrants catalans, la vivència suara explicada probablement es deu haver donat a altres poblacions de Catalunya. Les destinacions principals d’aquells emigrants que fugien de la misèria eren Cuba, Puerto Rico, Mèxic i la regió del Plata, a l’Argentina, i  molts dels que van marxar a fer les amèriques sortiren de les comarques gironines, alguns de l’Empordà, de ciutats com ara Begur, L’Escala, Cadaqués i Sant Feliu de Guíxols. Numèricament, aquells catalans eren ben poca cosa en comparança als milions d’emigrats europeus que reberen els països americans al llarg del segle XIX i a principis del XX. Però, com s’ha dit cop i recop, “eran laboriosos y emprendedores”, de manera que van deixar un empremta profunda. Gabriel García Márquez va retre homenatge a un d’ells, l’escriptor Ramon Vinyes; és el “sabio catalán” que apareix a  Cent anys de solitud, la seva obra mestra.

Ramon Vinyes

Alguns d’aquells emigrants del nostre país establerts a l’altra banda de l’oceà s’enriquiren i altres, la majoria, no. Com que el fracàs s’amaga i l’èxit s’exhibeix, els primers sovint tornaven a la seva terra natal  i es feien bastir una casa que es fes mirar. Així ho van fer al nostre municipi els germans Joan i Pere Marquès, que després de fer-se la barba d’or a Cuba es feren construir dues cases bessones al carrer de Santa Anna de  l’Estartit. No gaire lluny, a Begur, també hi ha cases d’indians. I a La Bisbal d’Empordà. Com molts deuen saber, cada mes de setembre Begur celebra un festival cultural anomenat Begur Indià, que és un esclat de blancor perquè tots els assistents vesteixen indumentària caribenya. 

Quan fan un viatge a Europa, els descendents d’aquelles famílies catalanes que un dia van emigrar a Amèrica, a vegades es posen a buscar els seus orígens. Tenen curiositat per saber d’on van sortir els seus avantpassats més antics, els primers que van trepitjar sòl americà. Les dues famílies que van venir a casa no van tenir sort en la seva recerca -potser havien de buscar en un altre indret. Però altres deuen aconseguir resultats més satisfactoris.

Casa Galibern- Torroella de Montgrí

Des de fa moltes dècades, gairebé cap català emigra a Amèrica llatina. D’un temps ençà, el flux migratori ha canviat de direcció. Desenes de milers d’argentins, xilens, colombians, peruans, bolivians, dominicans, mexicans, panamenys, salvadorencs,  hondurenys… s’ha establert al nostre país, i uns quants centenars a la nostra vila. Segur que en coneixem una colla. Temps a venir, potser alguns dels seus descendents viatjaran a l’altra banda de l’Atlàntic i es desplaçaran fins a una ciutat o a una població mig perduda enmig de la selva centreamericana, de la serralada andina o dels àrids altiplans  de Bolívia amb l’esperança de trobar les arrels de l’arbre de la seva família. Perquè saber quins són els nostres orígens és molt important. Ja sabem què s’esdevé quan es perden.