Sota el títol “Entre bastidors”, se’ns presenta a la galeria de Sant Cugat La GaLeRia la col·lecció de pintura d’Eduard Batlle. La mostra es fa successivament en tres exposicions temàtiques: la primera sobre bodegó i retrat, seguida per la que mostra el paisatge, per acabar amb la pintura dedicada a la figura, que s’allargarà fins a primers de l’any vinent.
El galerista i col·leccionista Eduard Batlle, que va treballar durant molts anys a la Sala Parés i amb uns forts vincles d’amistat amb la família Maragall, va tenir una estreta relació amb els pintors que exposaven en aquesta galeria. La seva relació amb molts d’ells va acabar essent d’una franca amistat, després d’un tracte prolongat i d’anar coneixent més a fons els continguts i realitzacions de les seves obres.
És a propòsit d’aquesta triple exposició i de l’excel·lent llibre de la mostra fet per les filles del col·leccionista, Francesca Batlle Argimon i Helena Batlle Argimon (1), que se m’ha suscitat considerar la importància de la figuració en la pintura del segle XX i en concret de la pintura feta per aquests pintors, els que succeïren en el temps, aproximadament a partir dels anys trenta, a la generació de l’època daurada del modernisme i el noucentisme.
És veritat que a partir d’aquests anys s’inicien altres corrents artístics de gran vàlua, com el surrealisme, el dadaisme, la pintura metafísica de De Chirico, els corrents mecanicistes o futuristes en el conjunt de la pintura europea, o l’expressionisme abstracte americà que ens toca de ple. A la vegada, dos pintors catalans sobresurten pel seu geni personal, Miró i Dalí, en el context de la pintura abstracta i surrealista. Així mateix, un altre pintor de matriu catalana, Pablo Picasso, destaca amb una pintura personal, plenament contemporània, que sobresurt per damunt de tots els corrents artístics, essent alhora plenament figurativa. Però enmig d’aquesta varietat de moviments i manifestos, després de tot, ens trobem a casa nostra una pintura figurativa de gran qualitat, que conviu amb les expressions pictòriques més avantguardistes.
És difícil establir si la persistència d’aquesta pintura és a causa del retard amb què van arribar els altres corrents artístics d’arreu, si va ser la ressaca de la crida a l’ordre que va batzegar Europa després de la Gran Guerra, o si el llegat dels grans pintors catalans de les èpoques modernista i noucentista (Rusiñol, Casas, Riquer, Meifren, Mir, Gimeno, Raurich, Nonell, Pichot, Sunyer…) no es va evaporar, sinó que va deixar una profunda petjada que esdevingué llavor de creació pròpia per una part dels nous artistes. En podríem citar uns quants, alguns també presents en l’exposició “Entre bastidors” de La GaLeRia, pintors i escultors com Josep Mompou, Juan Serra, Rafael Duran (fig.1), Miquel Villa Joaquim Vancells, Josep Roca-Sastre, Apel·les Fenosa, José María Mascort (fig.2), Josep Busquets, Robert Ortuño, Gloria Muñoz, Robert Llimós (fig.3), Julián Grau Santos, entre molts d’altres.
Com que l’espectre de tots aquests autor figuratius és molt ampli, ens limitarem a comentar en un breu apunt l’obra de solament dos pintors: Juan Serra i Josep Roca-Sastre.
El primer, Joan Serra Melgosa (Albages, Lleida, 1899 – Barcelona, 1970), pertanyent al grup dels evolucionistes, va exposar ja l’any 1918 a la Sala Dalmau en la primera exposició d’aquests i de la també dita generació del 17 (1). La pintura de Serra (2) delata un gran domini del dibuix i dels volums, cosa que li permet potenciar l’empremta del color i transformar tota la visió del quadre. La seva mirada realista aconsegueix alhora una síntesi autèntica i verídica del tema exposat. La pinzellada es dilata i envaeix l’espai pictòric, pot ser d’una manera no tan diferent a la d’alguns pintors conceptuals o abstractes d’avui en dia (fig.4).
El segon, Josep Roca-Sastre (Terrassa, 1928 – Barcelona ,1997) (3), s’expressa amb una intencionalitat profunda i reflexiva que sap submergir-se en els corrents de fons de la pintura del segle XX, començant pels que van ser més determinants. D’una part, l’ombra il·luminadora de Cézanne, i per una altra, els pressupòsits del cubisme o els altres vessants no menys importants: constructivista i expressionista. En la seva pintura hi subsisteixen aquests valors (fig.5), però el seu pensament profundament crític i elaborat tendeix a la recerca de la realitat. Una realitat que cerca en els detalls que l’envolten i que ell escull, com ho hagués fet Rembrandt en els seus retrats i paisatges, o en la recerca de la llum. Una lluminositat, aquesta sí, en el cas de Roca-Sastre, més mediterrània, arranada a l’objecte, aquella en la qual el pintor sustenta la seva visió harmònica i amable del món (fig.6).
Bibliografia:
(1) BATLLE, Helena. “Entre bastidors”, Ed. LaGaLeRia, Batlle Argimon, SL,
2018.
(2) GONZÀLEZ LLÀCER, Jordi. JOAN SERRA, Editorial Ausa, 2003.
(3) PI DE CABANYES, Oriol. ROCA-SASTRE, Caixa Terrassa, Lunwerg
Editores, 2004.
