El vent, a les nostres terres, és la tramuntana! Un vent fort i fred, que ve del nord, amb origen polar, que ens arriba després de passar pel sud-oest del massís Central francès i els Pirineus. La seva velocitat ha arribat a superar els 200 km/h. És conegut al Rosselló, a l’Empordà i a Menorca, i en altres llocs s’anomena cierzo, mistral o mestral. Quan bufa, el cel sol presentar un blau puríssim. El seu nom procedeix del llatí transmontanus. A la mitologia grega, la personalització del vent del Nord era Boreas.
Josep Pla i Salvador Dalí han contribuït de forma decisiva a bastir un referent mític per a aquest vent. I voldria recordar aquí el que va dir Josep Pla en els seus Escrits de l’Empordà: “Jo també vaig néixer en aquest país i sé què és la tramuntana (…). Aquestes ventoleres fan deprimir, adormir, encongir el cos humà, produeixen protestes perfectament intel·ligibles. La tramuntana és un mal negoci, perquè és destructiva: és una força còsmica superior a qualsevol força humana, una força lliure i negativa”. Però en el mateix llibre també va escriure: “Em sembla haver entès la raó per a l’admiració fosca, ancestral, que la gent del meu país sent per aquest vent. Aquesta admiració persisteix (…) perquè el clima de l’aire de tramuntana és literalment un clima ideal, un tònic, clima vital, amable, prodigiosament higiènic i purificador”. La contradicció entre els avantatges i deficiències de la tramuntana ha format part de la història i la llegenda. No és extraordinari trobar una alerta per la seva violència: “Sembla que la tramuntana tornarà a bufar de valent, més al litoral nord-català que a la muntanya…”. Salvador Dalí va dedicar una obra a aquest fenomen meteorològic, El Crist de la tramuntana. Antonio Pitxot, l’artista, amic i col·laborador de Dalí, també nascut a Figueres, va pintar Tramuntana mineral.
La tramuntana ha inspirat glosses i poemes.
Ausiàs March. Veles e vents.
La interpretació més estesa és l’amor i la invocació als vents provinents de terres on regna la cultura, la civilitat i la catalanitat. Ausiàs March, poeta i cavaller valencià, relata la història d’un viatge des d’Itàlia a València a la recerca de l’estimada. Ell l’estima, però no sap si el seu amor és correspost. En el trajecte corre grans perills i demana ajuda als vents per arribar a terra.
Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar
mestre i ponent contra d’ells veig armar
xaloc i llevant los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec i lo migjorn
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Josep M. de Sagarra. Cançons de rem i de vela.
Tot, pedra i mar i rutes de la vila
Tot és del vent! La vinya, el clos desert,
La tramuntana cau, puja i s’enfila
I grinyolant no deixa res per verd.
(…)
Tot ho eixuga, ho estripa i ho esbatana
O vent d’horror! O mar desesperat!
O pobre cor a dins la tramuntana
Pobre cor meu ningú no et té pietat!….
Pere Coromines. Les gràcies de l’Empordà.
Tant sí baixa de Recasens o dels colls De Panissars o de Banyuls, la tramuntana
esbandeix el cel, purifica l’atmosfera ambient i presenta les coses a la més clara percepció dels sentits. L’empordanès la tem perquè encara és més franca, més valenta que ell, mes al cap de temps de no sentir-la cantar alegre i esbojarrada, oprimit per la boira i la congoixa, la desitja i l’enyora.
Lluís Llach. Els meus ulls aquí.
Quan el vent és l’antic amic
que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes
i en l’amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.
Quan el temps és l’antic company
que fa ric en records i pobre en el que vindrà
i amb el vent, tan brau i amb la mar fidel
penso què tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí.
Carles Fages de Climent. Oració al Crist de la tramuntana.
Braços en creu damunt la pia fusta,
Senyor, empareu la closa i el sembrat,
doneu el verd exacte als nostres prats
i mesureu la tramuntana justa
que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.
Claude Simon.
Ben aviat bufarà nou, fora de si mateix, a la plana, només cal polsar les branques, últimes vermelloses de les vinyes, i despullar els arbres corbats sota el seu ímpetu. Força sense objectiu, condemnat et quedis sense final.
Aquestes frases i tantes d’altres que podríem trobar sobre la tramuntana, m’han portat a escriure aquest article, i més en tenir notícia del llibre del periodista i escriptor Xavier Febrés Elogi y refutació de la tramuntana, que ha editat la Diputació de de Girona, on es recullen tant les reflexions de Pla i de Dalí, com les de molts altres intel·lectuals i científics que han escrit sobre “l’impacte cert del vent tant en les persones com en el territori”. Xavier Febrés, gran coneixedor de la Costa Brava i de l’Empordà, fa un recorregut exhaustiu dels autors que han parlat de la tramuntana: Frederic Rahola, Jacint Verdaguer o Joan Maragall “Empordà, palau del Vent”, Prudenci Bertrana, Josep M. de Sagarra, Carles Fages de Climent i per descomptat Josep Pla. I planteja el dilema entre els seus admiradors -enfundats en impermeables dels paisatges anglesos, les novel·les rurals de Jane Austen i les pintures boiroses de Turner- o partidaris del clima mediterrani, del cel clar de núvols i brillant de sol “gràcies a la tramuntana”.
Si el debat a favor o en contra de la tramuntana és interminable, l’impacte sobre les persones és encara més incert. Febrés nega d’entrada alguns mites: la tramuntana bufa 155 dies l’any, però en general ho fa suaument, mai no esdevé un tifó o cicló i molt rarament supera els 110 km/hora. Potser és per això que no ha provocat danys més enllà d’alguns esdeveniments, com repetir la demolició del pont del tren a Colera construït a finals del segle XIX. Tampoc és cert que produeixi un increment en el nombre de suïcidis. En algunes estadístiques sobre el tema (elaborades per Jordi Pijiula i Narcís Bardalet) ho rebutgen. No és clar que provoqui depressions i mals de cap o condueixi a la bogeria. L’escriptor Joan D’or va dir que era el contrari, “que produeix un excés de lucidesa i ones d’enginy que provoquen la manifestació d’aspectes sorprenents i inusuals”. La metgessa Conxita Rojo, destinada a Portbou, va passar un qüestionari a les dones de la seva consulta durant un any i indica que “tampoc hem trobat cap relació entre salut i vent”. Un grup d’infermeres de l’Hospital de Figueres va buscar una correlació entre els 900 ingressos a causa de l’ansietat i els dies de tramuntana i només van coincidir en el 29% dels casos. La conclusió va ser: “Nosaltres no som ni estem tocats per la tramuntana”. Com a molt, s’ha arribat a esbrinar que a la Garrotxa la producció de llet de les vaques “disminueix amb la tramuntana”, però això és el que ja diu el refrany popular, que “quan les vaques reculen del vent, reculen de llet”. Com a resultat, l’autor diu: “ningú sap quin és exactament l’efecte de ions i serotonina”.
L’últim capítol del llibre de Febrés dona una pinzellada sorprenent: “La tramuntana, vent que tenim per tan poderós, no genera cap energia eòlica”. Tot i que era a Vilopriu i Garriguella on s’instal·laren els primers aerogeneradors de tot l’estat, per una raó o una altra s’ha deixat la seva expansió. A la regió de Llenguadoc hi ha 41 parcs i 204 aerogeneradors operatius des del 2009 i al Rosselló la tramuntana alimenta els parcs eòlics de Ribesaltes, Òpol i Centernac. Aquestes gegantines fàbriques no tenen la poesia que requereix el paisatge i ningú les vol.
L’Empordà prefereix projectes derivats d’un vent, com el de l’orgue de la tramuntana, que fa anys que l’emprenedor Xavier Martorell s’esforça per instal·lar al castell de Quermançó, seguint una idea de Dalí. Un estudi realitzat per la Universitat Ramon Llull va demostrar que era possible fabricar un orgue que treballés amb el vent, però de moment no hi ha permisos ni recursos.
Una altra proposta paralitzada és l’edifici que l’arquitecte Enric Ruiz-Geli ha concebut per a l’antiga biblioteca de Figueres. Un bloc de 50 metres d’alçada, que podria ser doblat amb 200 perxes de fibra de vidre sobre la teulada, i crear energia amb la tramuntana. Els veïns temien que, en dies de tramuntana, les perxes creessin xiulets més potents que l’orgue de Quermançó.
