Si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys, ara no seria a Torroella calculant a qui votar. Arran de les sis candidatures encapçalades per sis homes a les eleccions municipals, he pensat en el dia que li explicaré a la meva filla que mai no governarà el món, ni tampoc el seu poble. La idea fa pena, i encara en fa més quan penso que el fet coincideix el mateix any de l’aturada indefinida del grup Manel que, davant aquests escenaris, sempre aportava un raig de llum a la comprensió de la contemporaneïtat. I ho feia no només amb acurada ironia, sinó tal com ho va dir Joan Burdeus: amb la certesa que la ironia no porta al nihilisme. Però ara, a veure a qui votem.
Més enllà dels esforços per diferenciar-se en la forma, sembla que, en el fons, la consigna silenciosa de tots els partits de la vila és clara, compartida i dins la normalitat del sistema. És a dir, hi ha un líder de manual i a partir del número dos de la llista es compensen les quotes de paritat i s’hi poden llegir noms de dones que, és clar, també governaran, i tant! De fet, m’he dedicat a observar-los i des dels cartells elevats dels fanals tots em prometen que es farà justícia a canvi del meu vot. La contradicció més descarada d’aquest desig d’aportar canvis sense que res canviï és la llista per Torroella de L’Estartit Som Tots. Aquí trobem l’única dona cap de llista a les municipals (i gràcies!), però resulta que a l’Estartit, on a efectes pràctics tindria l’opció de governar, el candidat del partit a presidir el poble és un home. Exactament com tots els altres.
I així em trobo intentant localitzar les fuites perquè el discurs ben embolcallat sempre acaba dissimulant el tuf. Dones del poble, no renuncieu a vosaltres pels altres, no perdeu la vostra salut física i mental governant un poble vell i atrotinat: gaudiu del vostre temps lliure per autocuidar-vos, entreu al govern però sense atabalar-vos, governeu l’AFA, o aneu a viure directament a la ciutat on l’ascens real al poder sí que és possible. Si ja es comencen a veure alcaldesses a les grans ciutats, i pares recollint les criatures a l’escola i tard o d’hora la conciliació paritària serà una realitat al món urbà, més deslligat de les velles jerarquies rurals. Tu tries: passeja’t despreocupada pels camps de pomes amb un sou digne, sense estridències, o viu de pressa, mor jove i deixa un cadàver bonic a la plaça Sant Jaume de Barcelona, esperant que la vida bona sigui la de l’altre barri! Vist des d’una certa distància ja es veu que és una altra enganyifa dels de dalt i que es tracta de vestir la renúncia femenina com una sentència digna després d’un judici just. La conclusió és que l’eloqüència ben determinada sempre acaba decantant la balança, o dit d’una altra manera, que el cunyadisme més atractiu segueix sent cunyadisme.
És trist perquè el quedar bé en l’entorn polític no deixa de ser el mateix que el món empresarial que tant critica, potser, això sí, amb una mica més de tabarra dialèctica perquè el sou ha de quedar justificat. Tots sabem, a aquestes altures que l’home blanc de més de 45 anys que renuncia a tot a canvi de servir el poble, en realitat no hi perd gaire res i, per postres, encara hi guanya prestigi i un sou. I amb tot, el problema de veritat és que el vot no aconsegueix crear una relació social de reciprocitat i l’acte de votar acaba convertint-se en una simple relació d’intercanvi que es resol al moment sense continuïtat.
El dia que li explicaré a la meva filla que mai no governarà el món, me l’imagino com una posta de sol grisa i plujosa des d’on, inevitablement, llistaré tot de motius per si l’univers m’escolta. Ja se sap que parlar amb els fills és sempre dir-se a un mateix alguna cosa. Així que començaré amb l’esclavitud menstrual, la síndrome de la impostora, la pressió estètica i la mentida meritocràtica; seguiré amb l’esclat de la matrescència, la culpa, i el cansament, sobretot el cansament. Per agafar aire, detallaré els privilegis de no ser una pobra desgraciada i també la importància de les amigues, la necessitat de tribu per riure i per plorar. I finalment posaré Manel perquè la música i els homes bons facin la seva feina.
Que Manel hagi decidit hivernar indefinidament és dolorós perquè són homes que a mi, que de música en sé poc, igual que de política, em representaven. Però alhora també és perfecte i brillant per aquest entendre que en vindran de nous i qui sap, seran millors? “Tenim una oportunitat / Ja, ja, ja! A veure què en fem”. Aquest matí, repassant la discografia, he acabat entonant la darrera cançó, Tipus suite, que em va bé per tancar l’article i cridar a cor què vols els darrers versos davant de tots aquests senyors alçats als fanals que, des d’una metodologia orwelliana i amb molt poca imaginació publicitària, em controlen reflectits en un cartró: “Viu bé, minyó, viu bé, minyó, / planteja’t cada dia si ho saps fer millor. / I mor bé, minyó, mor bé, minyó, / com la Mary Santpere, dintre d’un avió”.
