A l’anterior escrit d’aquesta sèrie es va exposar, de manera extremadament sintètica, com, històricament, totes les cultures i societats del món havien comprès el valor fonamental de l’aigua per a la vida i el progrés. També s’hi apuntava com les possibilitats tècniques, herència de la industrialització, van canviar la manera com els éssers humans utilitzàvem l’aigua, sense que això alterés, en aquella primera domesticació, la relació íntima, gairebé mística, de les nostres societats amb l’aigua.
Des de fa anys, Maria Kaika i Erik Swyngedouw, que investiguen les relacions entre aigua i societats des de les universitats d’Amsterdam i Manchester, alerten que, de manera progressiva, les societats contemporànies hem anat invisibilitzant l’aigua. Ha ocorregut a les ciutats i a l’àmbit domèstic, on fa dècades que no és necessari anar a la font pública o als safareigs per disposar d’aigua potable. El desplegament de xarxes de distribució i sanejament urbanes van aportar una innegable comoditat i van incrementar la seguretat de servei però, alhora, van soterrar i amagar les canonades, fins al punt que només les recordem quan en patim una fuita. A l’inici del cicle, la fascinació col·lectiva que dècades enrere generava la construcció d’un gran embassament ha desaparegut, amb prou feines hi ha cerimonial d’inauguració i la societat ha assumit que garantir el dret a l’aigua és cosa de la política i de les enginyeries, que ja construiran el que s’hagi de construir. La ubicació, física i simbòlica, de les cases i torres de l’aigua ha deixat de ser privilegiada, i la seva versió actual s’assimila més a una nau industrial situada enmig d’un polígon anònim que a una catedral modernista. Des de la mal anomenada “producció” de l’aigua, passant pel seu tractament i distribució, arribant fins al consum, totes les fases del cicle d’explotació de l’aigua han tendit a fer-se invisibles.
Els cursos d’aigua al territori i al paisatge han experimentat sovint canvis similars, potser més visibles però també més agressius per als sistemes naturals. Una història que comença amb la construcció de murs de contenció a les vores de rius i rieres, la impermeabilització o cobriment de lleres en trams urbans o, directament, la desviació de cursos. L’Onyar a Girona, les rieres del Maresme, o la canalització del Daró a Gualta, per donar-li sortida fins al Ter, en són bons exemples. En entorns agraris, la invisibilització de l’aigua ha estat avalada i impulsada per discursos basats en la recerca de l’eficiència i l’estalvi hídric. Es tendeix a passar del rec a manta i per inundació a sistemes tecnificats de rec localitzat com el gota a gota, fent desaparèixer l’aigua de la nostra vista. Al Baix Ter també tenim experiència, i molt recent, en això d’iinvisibilitzar l’aigua. L’entubament dels recs històrics ara fa un decenni va substituir aquests elements estructuradors del paisatge tradicional i els rics ecosistemes aquàtics que s’hi havien creat per tubs de PVC al subsol i dels quals només ens en recordem, com ara aquest mes de maig, quan hi ha una fuga. Només cal llegir els magnífics articles que Joan Serra ha publicat aquest any a Emporion per comprovar tot el que hem perdut amb la “modernització” del Ter Vell. Que fins i tot persones que en aquells temps van defensar l’obra ara lamentin el deteriorament, la pèrdua d’un tros de la nostra història col·lectiva i reclamin la seva preservació, ens ajuda a comprendre què passa quan invisibilitzem l’aigua i les seves funcions.
Sunita Narain, la guardonada, l’any 2005, amb el Premi de l’Aigua d’Estocolm (una mena de premi Nobel de l’aigua) reflexionava, en el seu discurs d’acceptació, que “la qüestió de l’aigua no és l’aigua en sí. Molt més està en joc. Amb l’aigua, es tracta de construir institucions i atorgar poders a la gent per prendre decisions. La gestió de l’aigua és la major empresa cooperativa del món”. En més d’una reunió i grup de treball, he escoltat persones responsables de la gestió de l’aigua exclamar “és que la gent no sap d’on ve l’aigua”. És una ignorància natural en una societat que ha invisibilitzat l’aigua (o se li ha ocultat), i que només li presta atenció i es mobilitza quan amenaça sequera. Cal reconèixer, aquí, les encomiables iniciatives de participació que s’han impulsat a Catalunya en relació a la gestió de l’aigua, com són els processos participatius vinculats a la redacció dels Plans de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya o, més a la vora, la Taula del Ter o la Junta Central d’Usuaris d’Aigües del Baix Ter. També és cert, però, que sovint només s’impliquen en aquests processos persones o grups amb un interès econòmic directe en l’explotació de l’aigua. També generen desolació les respostes que es donen a problemes ambientals relacionats amb la qualitat de l’aigua, com ara la contaminació per nitrats o herbicides. En lloc de proposar corregir les causes d’aquests problemes, la resposta, sigui a la Bisbal d’Empordà l’any 2016 o aquest 2022 a la comarca de Les Garrigues, és anar a captar l’aigua de fonts més allunyades i que, de moment, estarien netes. Si s’invisibilitza l’aigua, si se suprimeix dels sabers i de l’imaginari col·lectiu, com esperem que la societat s’impliqui en la seva gestió, tal com convidaven a fer les paraules de Sunita Narain?. I si la societat no s’implica àmpliament en la gestió de l’aigua, quin tipus de decisions esperem que es prendran? Esperarem que davant la pressió creixent que està exercint el canvi climàtic sobre l’aigua seran justes i equitatives? O esperarem que seguiran estant dictades per uns interessos particulars, encara que sigui a costa de sacrificar béns comuns com ara el paisatge, la qualitat de les aigües subterrànies o el patrimoni natural i cultural associat als recs històrics?
