A la jornada sobre l’aigua que s’esmentava al primer escrit d’aquesta sèrie (i que en va ser l’origen) es va presentar un cas que demostra fins quin punt segueix essent poderosa la tendència a invisibilitzar l’aigua, en lloc de donar-li la importància social que mereix. Un investigador, bon professional i millor persona, va presentar, il·lusionat, el projecte en el qual estava treballant, en col·laboració amb arrossaires del Baix Ter. L’objectiu del projecte era explorar possibilitats de reducció del consum d’aigua en el conreu de l’arròs sense disminuir els volums de collita. En essència, proposava implementar un sistema de reg localitzat i soterrat. Seria una configuració semblant a com es reguen modernament molts camps de fruiters, però amb les conduccions de plàstic que distribuirien l’aigua a l’arròs enterrades.
No cal dubtar ni de les bones intencions que mouen a les persones que promouen aquest tipus d’investigacions, ni la millora en l’eficiència en l’ús de l’aigua que es podria obtenir en cas que la recerca compleixi les expectatives i s’acabi implementant; però aquest cas demostra, 22 anys després de la promulgació de la Directiva Marc de l’Aigua europea, que encara no tenim una visió integral del cicle de l’aigua i de totes les seves funcions.
Un primer defecte d’aquest i de molts altres projectes que diuen promoure l’estalvi d’aigua és que parteixen de la premissa que l’aigua és escassa, que en falta, i que per això cal fer-ne un ús cada cop més eficient. L’error és doble. En primer lloc, el recurs aigua no és escàs. És, en tot cas, limitat i de distribució irregular en l’espai i el temps. L’escassetat es produeix quan les expectatives humanes d’ús d’aigua per a les nostres activitats excedeix el volum de recurs disponible. Si una planta necessita ser regada amb un litre d’aigua, i tenim una regadora amb un litre d’aigua, no direm que ens falti aigua per regar. Si tenim deu regadores plenes, però volem regar vint plantes, llavors sí que direm que ens falta aigua, malgrat tenir-ne molta més. Hi ha èpoques en què plou més, èpoques en què plou menys, èpoques en què no plou, però parlar de sequera és parlar d’un problema social, no ambiental, que es manifesta quan necessitem o volem més aigua que la que tenim capacitat d’explotar, quan hem excedit els límits naturals.
El segon error és pensar que l’eficiència pot solucionar aquest desfasament entre la quantitat d’aigua disponible i les nostres expectatives d’ús. Si l’aigua que s’estalviaria amb un sistema de reg de l’arròs com el proposat es destina, per exemple, a augmentar la superfície de regadiu (com passa sovint amb aquests projectes), l’estalvi d’aigua real serà nul. Dit d’altra forma, si se segueix explotant vora el 100% dels recursos hídrics disponibles a la conca del Ter, la sensació que l’aigua escasseja serà exactament la mateixa que abans d’executar el projecte. Per més aigua que tinguem, si les nostres expectatives d’ús també van cap a la intensificació en l’explotació i no pas cap a l’estalvi hídric i el retorn de cabal als rius, la sensació de l’escassetat, sequera i urgència -la sensació d’estar al límit del col·lapse- ens seguirà assetjant, i d’aigua sempre ens semblarà que en falta. D’aquí la importància de focalitzar la investigació i la gestió de l’aigua en el context de canvi climàtic en fer decréixer la demanda, en línia amb la tendència del recurs, i no pas en sostenir l’oferta i la producció. La idea que “hem de fer servir millor l’aigua” és molt atractiva i desitjable, però l’adaptació al canvi climàtic passa per consumir-ne menys.
D’altra banda preocupa la invisibilització de l’aigua als arrossars. Amb aquesta tecnologia de rec soterrat desapareixeria la làmina d’aigua tan característica dels arrossars del Baix Ter. I això tindria molt impacte social. Només cal cercar les paraules Empordà o Baix Ter en una plataforma com Instagram per trobar centenars de fotografies dels arrossars, de la reflexió del Montgrí i el castell sobre el mirall dels arrossars, del rec de Molí, de les basses d’en Coll, del mirador paisatgístic i de fauna que hi ha vora Mas Pinell, etc. Aquesta làmina d’aigua, el paisatge singular que produeix, la fauna que atreu, el plaer que produeix a milers de visitants que van a caminar entre camps d’arròs inundats, tenen un valor que, tot i no ser monetari, pot ser que sigui superior al de l’arròs en sí. Aquest valor del caràcter del paisatge es reconeix, formalment, al Catàleg del Paisatge de les Comarques Gironines, com un dels trets distintius de l’Empordanet i el Baix Ter, de la nostra identitat compartida.
També convé recordar aquí el valor ambiental de la inundació superficial de l’arròs. De fet, aquest valor ha justificat que, durant molts anys, s’hagi subvencionat amb diner públic a les empreses arrossaires per tal que mantinguessin les parcel·les inundades durant mesos, per a benefici de la fauna i la biodiversitat. Ara hi renunciaríem? L’altre gran benefici d’inundar els arrossars és la lluita contra la intrusió de la falca salina, resultant de l’augment del nivell del mar per efecte de l’escalfament global i de la sobreexplotació dels aqüífers de la plana. En el context actual, justament, la infiltració d’aigua dolça pot ser més important que mai: Josep Pascual ens mostrava com ha registrat una regressió de la línia de costa d’uns 60 centímetres anuals, de mitjana, a la badia de Pals. La lluita contra la salinització és una funció proveïda pel model d’irrigació tradicional, de la qual es beneficia tota la població del Baix Ter i que es perdria amb la introducció de la nova tecnologia. En la dimensió ambiental, em preocupa també què acabarà passant amb els centenars de quilòmetres de conduccions de plàstic que s’enterrarien pocs centímetres sota terra. Quan esgotin la seva vida útil, algú es cuidarà de recuperar tot aquest plàstic o es quedarà allà, contaminant el sòl? La pregunta és retòrica, ja en coneixem la resposta.
Al pròxim article de la sèrie, l’últim, es plantejaran algunes reflexions sobre què ens ensenya tot el que s’ha exposat en aquests primers tres escrits per tal d’afrontar amb més garanties els reptes que l’emergència climàtica suposa per a la gestió de l’aigua, posant especial atenció sobre l’àmbit del Baix Ter.
