Al llibre “Capitalism and the Death Drive” (El capitalisme i la pulsió de la mort), el filòsof coreà establert a Alemanya Byung-Chul Han denuncia com “els científics actuals no reflexionen sobre el context social del coneixement. Practiquen la recerca positiva, que es torna cega socialment”. Es refereix a com l’impuls de desenvolupament tecnològic precedeix la filosofia, la reflexió sobre la seva necessitat i efectes. La irracionalitat va per davant de la racionalitat. Als escrits previs hem mostrat com, en el cas de l’aigua, la progressiva tecnificació del cicle de l’aigua n’ha provocat la invisibilització per a bona part de la societat i com la recerca en matèria de gestió de l’aigua se segueix orientant, irracionalment, cap a la millora de l’eficiència. Tot contribueix a reduir l’aigua al seu valor d’ús i econòmic, deixant-nos cecs, com diria Byung-Chul Han, davant les seves dimensions socials, que resten sistemàticament desateses.
A la jornada celebrada a Girona, l’actual director de l’Agència Catalana de l’Aigua, l’ambientòleg Samuel Reyes, donava exemple d’aquest menyspreu, segurament sense ser-ne conscient. En un moment de la seva intervenció, reflexionant sobre els reptes per a l’adaptació que suposava el canvi climàtic en matèria hídrica a casa nostra, va resumir la seva reduccionista visió: “Tot és qüestió de diners”. El problema és que no ho manifestava a tall de denuncia, per indicar que cal trencar el domini d’aquest paradigma tan perniciós que només té en compte el valor econòmic de l’aigua, sinó que semblava creure-hi. La debilitat d’aquesta visió és que l’econometria ha tingut, històricament, dificultats per assignar un valor monetari a les funcions ambientals i socials de l’aigua, i els mercats encara les tenen molt més grans, les dificultats, a l’hora d’incorporar aquestes funcions com a bens immaterials d’intercanvi. Més aviat passa el contrari: els impactes de l’ús humà de l’aigua (reducció de cabals, contaminació o degradació paisatgística, per exemple) tendeixen, en la mesura que ho permet la legislació, a externalitzar-se cap al medi o a socialitzar-se.
Com cal reflexionar sobre els usos de l’aigua, doncs, davant la pressió creixent causada pel canvi climàtic? Com cal prendre decisions racionals i que integrin totes les dimensions de l’aigua en un escenari com l’actual? Per tot el que s’ha anat exposant en aquesta sèrie, seria un error seguir delegant la resolució d’aquestes preguntes a la tecnologia o a certs interessos. Ens cal, en primer lloc, la implicació d’una ciència més inclusiva de totes les dimensions de l’aigua, més reflexiva o filosòfica per evitar la ceguesa social i, hi afegiria, ambiental. En segon lloc, cal implicar també, en la presa de decisions, representants dels sectors i organitzacions que usen l’aigua i que en defensen els valors no utilitaris. Davant una proposta com la d’implantar un reg gota a gota i soterrat per als arrossars del Baix Ter, que implica l’explotació privada d’un bé comú com és l’aigua i que transformaria un altre bé comú com és el paisatge, el procés de reflexió conjunta hauria d’examinar aspectes com els costos col·lectius -socials i ambientals- que tindria la iniciativa; la identificació de qui se’n beneficiaria, qui hi sortiria perdent i en quina mesura; valoraria si caldria establir mecanismes de compensació per tal que les minories beneficiàries rescabalessin les pèrdues col·lectives; i permetria decidir d’antuvi a quines finalitats es destinaria l’aigua “estalviada”. Si no s’adopta aquesta visió integral i prospectiva de l’ús de l’aigua al Baix Ter, llavors la gestió dels recursos naturals queda reduïda a que, davant l’emergència climàtica, determinats interessos es beneficiïn de la recerca i explotin els avenços tecnològics que els són útils servint-se d’una narrativa gairebé ecologista, encara que sigui en detriment del conjunt de la ciutadania.
Garantir la justícia en la distribució dels recursos hídrics, ja minvats per l’efecte del canvi climàtic, és un requisit per a l’adaptació de la nostra societat molt més important que la introducció de solucions tecnològiques que millorin l’eficiència o que qualsevol proposta de redistribució que pugui venir dels mercats, imperfectes i segrestats. En contraposició al que manifestava el director de l’ACA, no és només una qüestió de diners, és, sobretot, una qüestió d’equitat i de bon govern.
En aquest sentit, va ser reconfortant constatar com, a la jornada celebrada a Girona, experts i expertes provinents del camp de l’enginyeria, que no gaire anys enrere haguessin apostat cegament per trobar solucions tecnològiques per “produir aigua” davant “la sequera”, van demostrar que actualment tenen una comprensió molt més integral del cicle de l’aigua i dels reptes que suposarà la seva gestió en un context climàtic cada cop mes advers i propens a ser una font de conflictes. Serà interessant veure si als arrossars del Baix Ter s’imposarà la fe en la tecnologia o la racionalitat reflexiva; si repetim els errors i la injustícia que vam cometre destruint els recs històrics, o si mica en mica anem donant visibilitat, reconeixent i entenent les funcions socials i ambientals de l’aigua per guanyar un futur més sostenible per al Baix Ter.
