Les famílies catalanes que algun estiu han acollit mainada saharaui expliquen que el que més fascina de les nostres llars a aquestes criatures és la facilitat amb què ens proveïm d’aigua. En tenim prou amb obrir una aixeta per obtenir el líquid valuós –per a ells ho és- i això, per a ells, que no han vist mai ni un trist rierol, és com un joc de màgia. Es poden passar llargues estones mirant el doll, embadalits com un gatet quan mira el vol d’una papallona. Als campaments on viuen l’aigua escasseja; la hi duen diàriament amb camions cisterna i no en malbaraten gens.
Molt lluny dels campaments d’on prové aquesta canalla, un ciutadà dels Estats Units consumeix de mitjana vuit-cents litres i escaig d’aigua al dia. Costa de creure, però és així: ho afirmen fonts fidedignes. En el país de la desmesura, fins el consum d’aigua és excessiu. Ben al contrari, a la resta del món desenes de milions de persones -sobretot a l’Àfrica- han de sobreviure amb menys de deu litres per cap i dia. Amb aquesta exigua quantitat no sols han d’apagar la seva set; també han de cuinar, rentar-se una mica el cos i encara rentar la roba que embruten. Afegim-hi que aquesta aigua tot sovint han d’anar a buscar-la a peu dones i criatures lluny de les seves llars, i que sovint està contaminada. Nomé elles saben quant pesa l’aigua.
Hi ha qui afirma que amb el canvi climàtic al nostre planeta hi haurà menys aigua disponible, però això és fals: hi haurà exactament la mateixa. L’aigua és més que un recurs natural: és un cicle. L’aigua que bevem i evacuem l’han beguda i evacuada altres éssers vius durant milions d’anys. L’aigua que els rius aboquen al mar més tard o més d’hora tornarà a la terra en forma de pluja o de neu i alimentarà les deus fluvials.
El que sí que canviarà amb el canvi climàtic, segons vaticinen els experts, serà la distribució de l’aigua sobre la superfície terrestre; on ja plou bastant, plourà més; on plou poc, plourà menys i malament. I si realment és així, la situació de molts habitants del nostre planeta esdevindrà dramàtica, catastròfica. Que l’aigua és vital només s’acaba de capir quan s’obre l’aixeta i aquesta no raja. O bé quan la petita pantalla ens mostra durant mesos i mesos embassaments més buits que plens i els meteoròlegs no preveuen l’arribada de pluges.
Des de l’antigor, la major part de les guerres han esclatat pel control d’algun producte bàsic com ara les espècies o el petroli. En ple segle XIX, a l’Orient Llunyà fins i tot hi hagué una guerra de l’Opi. Hi haurà algun dia guerres provocades pel control de l’aigua? Malauradament, és bastant probable. Si més no, és el que vaticinà l’any 2005 Klaus Toedfer, secretari de les Nacions Unides per al Medi Ambient: “L’aigua serà aviat un motiu de guerra entre països”, afirmà llavors aquest alt funcionari.
En algunes zones del món la probabilitat que esclati un conflicte armat a causa de l’aigua és molt alta. Al Proper Orient, per exemple, que és el bressol de la civilització occidental. Egipte no depenia del Nil només a l’època dels faraons, com ens expliquen els manuals d’Història; el país, ara molt més poblat, encara en depèn. La major part del cabal del Nil prové del Nil Blau, que neix al massís abissini. Si els enginyers etíops intervenen en el curs d’aquest riu i fan minvar sensiblement el seu cabal, el govern egipci no restarà de braços plegats. De fet, el govern etíop ja està advertit en aquest sentit.
Israel també depèn molt del cabal del Jordà, el bíblic riu que neix en territori sirià; com també en depenen Jordània, Síria i el Líban. Salomo Ben Ami va escriure a Historia del Estado de Israel: “La lluita amb Síria per l’aigua va ser el pròleg de la guerra dels Sis Dies”. No gaire lluny d’Israel flueixen el Tigris i l’Èufrates; aquests dos rius, bressol d’una puixant civilització antiga, reguen tot l’Iraq, l’antiga Mesopotàmia, però, ai las!, tenen les seves fonts a Anatòlia, Turquia. Aquí, doncs, també hi ha un greu conflicte d’interessos.
Als països riberencs de la Mediterrània l’aigua mai no hi ha sobrat. En el futur no sols no en sobrarà, sinó que molt probablement en faltarà a molts indrets. La població creix i cada vegada té més necessitat d’aigua, i una allau de turistes que, com molts de nosaltres, no miren prim a l’hora d’obrir l’aixeta, ens visiten cada estiu.
L’aigua és a la terra el que la sang és al cos humà. Els que en tinguin de sobres hauran de donar-ne als que els en manqui. Sempre que aquests gestionin bé el seu consum, naturalment. Que no sigui per omplir piscines i regar camps de gespa, entre altres coses. Ni una cosa ni l’altra són una necessitat vital.
Al llarg de la història els homes han combatut sovint a les ribes d’un riu per defensar un territori o bé estendre’l. Esperem que mai s’hagi de lluitar per controlar les aigües d’un riu. Si això s’esdevingués, seria tot un desastre per al planeta blau.
