La pintura, un repte permanent

Amb aquest títol s’encapçala l’exposició que presenta una selecció de la Col·lecció La Caixa que es podrà veure durant tot l’estiu al Caixa Fòrum de Barcelona.

En aquesta selecció, la comissària, Nimfa Bisbe, agrupa una trentena d’autors de diferents tendències, que en la majoria de casos s’allunyen de l’espai figuratiu. Aquest enfocament vol exemplificar l’esforç d’uns pintors que volen anar més enllà del moment disruptiu de Rodtxenko (1921) quan afirmava que la pintura com a tal s’havia acabat, però que a més a més ho fan convençuts que l’abstracció és el millor camí perquè la pintura s’expandeixi en el moment present. Partint d’aquesta premissa, l’exposició ens ensenya el treball de pintors contemporanis, alguns ja veterans, que han contribuït a acreditar l’art abstracte en els darrers quaranta anys. Òbviament se’n troben a faltar d’altres, cosa totalment lògica si tenim en compte que parlem d’un fons artístic, el de La Caixa, que arriba fins a unes mil obres.

En el llibre catàleg de l’exposició ens trobem amb dos assaigs que ens ajuden a comprendre quelcom del discurs pictòric actual. En un, el filòsof Xavier Antich ens explica com hi ha una llarguíssima transició que va de la pintura com a mimesi, a la pintura com a expressió, i com el pintor és capaç de crear realitat (1).

En l’altre, el crític d’art David Barros s’interpel·la sobre com en la pintura moderna l’autor està obligat a repensar la seva posició envers la pròpia pintura i com continuar-la fent. La pintura es fa polièdrica i abraça altres materials i processos en el repte que aquell es planteja (2).

Podríem dir que estem davant d’una pintura abstracta, que no es vol cenyir a un espai delimitat, sinó que vol abastar tots els espais o, fins i tot, de manera antagònica, perdre-s’hi dins d’ells.

La mostra consta d’una gran varietat de quadres, representacions amb diferents materials, objectes i instal·lacions, que s’adscriuen de manera raonada a diferents àmbits interpretatius, tal com molt bé ens explicita la comissària Nimfa Bisbe (3). El primer és “L’aura de la pintura”, on destaquen, entre d’altres: Gerhard Richter (Fig. 1), Joan Hernández Pijoan o Robert Mangold. El segon, titulat “El silenci de la monocromia”, ens aporta obres de Michel Parmentier, Ignasi Abellí, Carlos Bunga (Fig. 2) o Peter Gallo, entre d’altres. El tercer és l’àmbit de “Geometria expressiva”, amb pintors com Sean Scully (Fig. 3) o Juan Uslé. El quart àmbit ve representat per Antoni Llena (Fig. 4), Richard Tuttle o Victoria Civera, i s’encapçala com “Fragilitat enigmàtica”. El cinquè àmbit, ”El lapsus de la figuració”, el de més riquesa d’espais pictòrics i profunditat cromàtica, està representat per Georg Baselitz (Fig. 5), Julian Schnabel (Fig. 6), Kerstin Brätsch i Sigmar Polke. Finalment, el sisè apartat, “Reflexions i mutacions”, ens ofereix obres de Ruben Guerrero (Fig. 7), Ángela de la Cruz, Thomas Schütte, José Pedro Croft, Pello Irazu o Jessica Stockholder, entre d’altres.

L’exposició, en el seu conjunt, ens mostra el potencial i la creativitat d’uns pintors actuals, que han creat fent pintura, però que en ocasions van més enllà de la mateixa pintura, amb la utilització de nous materials i amb noves visions d’objectes, escultures o instal·lacions.

Bibliografia:

2. Xavier Antich: “La pintura, l’enigma de la visibilitat”, a La pintura, un repte permanent, p. 15-20. Fundació Bancària La Caixa, 2019.
3. David Barro: “La polièdrica de la pintura”, a La pintura, un repte permanent, p. 21-29. Fundació Bancària La Caixa, 2019.
4. Nimfa Bisbe: “La Col·lecció La Caixa i la pintura, un repte permanent”, p. 11-14 i p. 33, 41, 53, 59, 69 i 75, a La pintura, un repte permanent. Fundació Bancària La Caixa, 2019.