Joan Miró ( Barcelona 1893 – Cala Major, Mallorca 1983 ), de qui enguany es celebra el quarantè aniversari de la seva mort, és considerat un dels grans pintors del segle XX.
Miró, ja en el primers anys de París, proclamava davant dels seus amics surrealistes i dadaistes “l’assassinat de la pintura”. Una proclama que feia servir com a escut protector, per no involucrar-se en un continuisme i acceptació superficial, tant dels valor preestablerts academicistes, com dels nous corrents emergents; el fauvisme, el cubisme, l’abstracció i els moviments dadaista i el surrealisme.
És ben cert que Miró, en la seva incansable recerca personal, rep les influències d’aquests moviments d’avantguarda, especialment el fauvisme i el surrealisme. Miró, des de molt jove, pren la decisió de voler expressar-se mitjançant la pintura i això l’obliga a superar un difícil aprenentatge, ja des dels primer anys d’estudi a l’Escola de Belles Arts de Llotja a Barcelona.
Un dels seus mestres, Modest Urgell, li valora la seva tossuda voluntat i la seva força de caràcter. També ho farà Francesc Galí, l’altre mestre de Miró, qui veient el seu encert pel color, però també la seva dificultat per aconseguir el domini de la forma, l’inicia en la pràctica del dibuix pel tacte, sense visió directa. El 1914 acaba els seus estudis a l’Acadèmia Galí (1)
En els anys 1917 i 1918, l’empremta del fauvisme i el cubisme, les influències de Cézanne, de Van Gogh, de Matisse o del mateix Rouault es mostren en la seva pintura. Però Miró no es troba satisfet i utilitza aquestes influències com a eines que l’ajuden a aprofundir el seu treball. Continua la seva pròpia recerca amb un pensament inquiet, el d’un home que és distret i atent a la vegada ( una atenció exquisida i minuciosa ), que sap somiar despert i que no abandona mai la lectura poètica. Miró s’envolta d’amics poetes; Apollinaire, Éluard, Aragon, Prévert, Breton, Max Jacob, Tristan Tzara, a París, com també, Salvat Papasseit, Junoy, Foix, a Catalunya (2)
La difícil i complexa evolució artística, junt a la pròpia crisi personal de Miró,es pot explicar amb paraules d’André Breton, quan a propòsit de la pintura del seu temps , escriu: “…podem dir que hi ha més o menys una vacant, una crisi absoluta de model. El model antic, tret del món exterior, ja no és, ja no pot ser. El que succeirà, tret del món interior, encara no s’ha descobert” (3). És així com podem aproximar-nos a la pintura “detallista” de Miró dels anys 1918-1920 (Fig.1).
El març del 1920 fa un primer viatge a París, on és rebut pels amics catalans; Ricart, Salvat-Papasseit, Josep Pla i Torres Garcia, entre d’altres. A la vegada, coneix Picasso, amb qui farà una gran amistat i s’iniciarà una admiració mútua, malgrat els seus temperaments tan diferents ( en la col·lecció personal de Picasso hi trobem dos quadres de Miró: “Autoretrat” de l’any 1919 i “Retrato de una bailarina española” del 1921 ). Miró a l’estiu del mateix any, torna a Mont-roig del Camp.
A partir d’aquest primer viatge a París, com també dels que se succeiran en el futur, s’estableix en Miró una dialèctica entre París i Mont-roig ( el món rural de Tarragona ), entre la revolta de les avantguardes amb les que es barreja i el món de la natura. Una natura que expressa el missatge de la terra i del món primigeni poètic i místic al qual pertany Miró. Aquesta mena de diàleg i confrontació acompanyaran sempre la seva obra (4) i aquesta travessarà diferents etapes com: les pintures oníriques, paisatges i retrats imaginaris, les pintures salvatges (Fig.2), Varengeville i les constel.lacions (Fig.3) … entre d’altres (5).
Així inicia una llarga etapa en què consolidarà i descobrirà paulatinament el seu propi món pictòric. En principi, hermètic i ocult, però que anirà deixant unes llavors pictòriques, barreja de detalls precisos, de línies, formes i color, d’al·legories tel·lúriques i simbòliques, que ens obriran nous espais de contemplació. És aquest llarg període de treball i creació (1920-1945) el que s’ha pogut veure de manera didàctica i generosa en l’exposició que li dedica el Museu Guggenheim de Bilbao amb motiu d’aquest quarantè aniversari, i que el seu comissari Enric Juncosa subtitula “La realitat absoluta” (6).
En el seu caminar pictòric, Miró arriba al cim de la seva pintura poètica amb la sèrie de les “Constel·lacions”. Aquesta és una sèrie de vint-i-tres gouaches i pintura a l’aiguarràs sobre paper, que s’inicia a Varengeville el gener del 1940, continua a Palma de Mallorca ( després de fugir de França per la invasió alemanya ), i s’acaba amb les tres últimes pintures a Mont-roig, a la tardor de 1941. Les “Constel·lacions” suposen un punt d’inflexió en els antagonismes i angoixes de la seva recerca pictòrica. Miró assoleix un equilibri de tots els elements pintats i dibuixats, que ens fa partícips d’una harmonia profunda, semblant a una música, que ens permet endinsar-nos en l’univers (7) (Fig.4). Aquest univers no serà fictici sinó real, aconduït per un pensament i una espiritualitat que abraça la matèria, però que pot arborar-se a una altura quasi mística. Cal fer notar en aquest sentit les il·lustracions del “Càntic del Sol” de Sant Francesc d’Assís, en la traducció al català de Josep Carner; una sèrie de trenta-cinc gravats a l’aiguafort i aiguatinta del 1975 (8), probablement els mateixos que s’exposaren a la Galeria Joan Prats de Barcelona.
El món de Miró no és inventat, és un món real però transformat, on el nu d’una dona, el cap d’un pagès o el vol d’un ocell en la foscor de la nit són realitats immerses en un espai universal de clarors i foscors. Un univers, que de forma irada o serena, es manté en equilibri, i al qual el pintor-poeta ens convida a entrar-hi.
Josep Pericot Barcelona, 11 de juny de 2023
Bibliografia:
- Jacques Dupin, ”MIRÓ”, cap.2, “La Infància i La Joventut” p.p.31-46 i cap.3, “Un Fauvisme Català”, p.47, Edicions Polígrafa, Barcelona, 1993.
- Jacques Dupin, Ibid. cap.4, “Les Pintures Detallistes”, p.p. 72-75,
- André Breton, “Genèse et prespectives artístiques du surrealisme”,1941 a “Le Surréalisme et la peinture” Nova York,1945, citat per Jacques Dupin a MIRÓ, cap.6, p.95, Edicions Polígrafa, Barcelona 1993.
- Jacques Dupin, Ibid. cap.3, “Un Fauvisme Català”, p.p.49-56
- Jacques Dupin, Ibid. Sumari.
- Enrique Juncosa, “Joan MIRÓ, La realidad absoluta”, La Fábrica & FMGB, Guggenheim Bilbao Museoa, 2023..
- Jacques Dupin, Ibid. cap.14, “Varengeville i Les Constel.lacions”, p.p.247-255.
- Jacques Dupin, Ibid, cap. 4, “Les Pintures Detallistes”, p.63.
