Dolors Marín Silvestre és doctora en Història Contemporània i experta en moviments socials europeus. S’ha especialitzat en l’estudi de la resistència antifranquista, el moviment obrer i el moviment associacionista i feminista. Marín va participar com a ponent a les V Jornades de Memòria Històrica Local, organitzades per Camins Trobats i el Museu de la Mediterrània, i enguany dedicades als anys més foscos del franquisme, del 1939 al 1950, amb una conferència sobre la vida quotidiana durant el franquisme. A més, la historiadora va oferir una xerrada sobre anarquisme i cultura llibertària a Catalunya en el marc del cicle de Filosofia a l’Àgora.
Un cop acabada la guerra, va ser molt diferent la vida al bàndol guanyador de la vida al bàndol vençut?
I tant, perquè els vencedors es van erigir en noves autoritats, sobretot als pobles i ciutats petites i, en canvi, els vençuts no tenien dret a res, van ser molt humiliats. Moltes famílies van quedar trencades, perquè els homes eren a la presó o els van obligar a tornar a fer el servei militar, perquè havien estat soldats republicans. Moltes de les dones que es van quedar soles amb els nens no tenien dret a cartilla de racionament, perquè no tenien un cap de família. Aquí a l’Empordà hi ha casos de vídues d’homes afusellats a qui es va retirar la cartilla de racionament. Això significava que no tenien accés a productes bàsics de primera necessitat. Els vencedors, en canvi, van arribar aquí i van començar a organitzar la vida dels altres. Van arribar nous capellans, noves autoritats militars i civils, i sobretot nous mestres, perquè els republicans havien estat depurats. Aquests nous mestres moltes vegades no tenien formació, eren militars o seminaristes, i podríem dir que adoctrinaven la població. Entre els vençuts, els qui més van patir la vida quotidiana van ser les dones i els nens.
Quin va ser el paper de la dona durant en franquisme?
Li va tocar un paper molt dolent. Durant els anys republicans, les dones havien aconseguit el dret al divorci, el dret a ser autònomes i poder obrir un compte bancari, el dret de poder estudiar i treballar, el dret a l’avortament i a tenir un control de la natalitat, el dret a votar, a presentar-se a les eleccions… Eren drets equivalents als de les dones dels països més avançats d’Europa, i durant el franquisme els van perdre. La falange, amb la figura de la germana de Primo de Rivera, projectava una idea de dona molt diferent: havia d’estar reclosa a casa i tenir fills per engrandir l’Estat. La política del franquisme era molt natalista: es donaven premis a la fertilitat i a les famílies nombroses, però els premis sempre es donaven a l’home, mai a la dona. A ella se li va donar un paper de persona infantilitzada, sempre en posicions secundàries, i se la va intentar reeducar.
Com se les reeducava?
Havien de fer el servei social, que era l’equivalent al servei militar dels homes. Durava tres o sis mesos i es feia en cases de la falange femenina. Les professores del règim els ensenyaven a cosir, una mica de puericultura, cuina… Bàsicament, a ser la mestressa de casa perfecta. A més, se’ls ensenyava constantment a tapar el seu cos i a humiliar-se. A les esglésies havien d’anar amb el cap tapat amb mantellines, no podien ensenyar les espatlles, no podien asseure’s amb les cames creuades i havien de tapar-se els genolls amb les faldilles. És una imatge que ens pot fer pensar amb el tapament del cos de les dones per part de religions integristes. Se’ls van imposar tabús de vestir i d’hàbits brutals. Es tractava el cos de la dona com una incitació al pecat i, per tant, havia de ser tapat de la mirada dels homes. A més, se la discriminava: les dones solteres eren mal vistes. Una dona que no es casava i no tenia fills, es considerava incompleta, que no havia fet la seva funció.
“Qui més va patir la vida quotidiana van ser les dones i els nens”
Comentes que es potenciava molt la fecunditat, però moltes famílies van quedar fragmentades. Quin impacte va tenir això en la societat?
Va tenir un impacte importantíssim. Les famílies fragmentades van provocar les vídues de guerra, dones que els seus marits havien desaparegut, havien sigut afusellats, o havien marxat a l’exili i s’havien ajuntat amb una altra dona. Les vídues de guerra estaven molt desprotegides, perquè si havien treballat, no les readmetien a la feina pel fet de ser excompanyes d’un roig. Es veien obligades a demanar caritat, a intentar educar els seus fills i esperar que els nois tinguessin catorze anys per començar a treballar i portar una petita quantitat de diners a casa. Algunes van emigrar del camp a la ciutat per posar-se a servir a cases d’altres famílies. Moltes eren abandonades per la família perquè no les podien mantenir o els prenien els nens i els posaven en hospicis perquè creien que elles no se’n podien fer càrrec. Era terrible i algunes d’aquestes dones es tornaven boges i anaven a parar en institucions psiquiàtriques, no podien suportar tot aquest dolor. No s’han investigat prou les vídues de guerra, no han tingut mai veu.
Aquests infants que els prenien són els que avui dia coneixem com a “nens robats”?
No, això va passar en paral·lel. En alguns hospitals, quan hi havia dones republicanes embarassades que donaven a llum -republicanes vull dir socialistes, comunistes, anarquistes, d’Esquerra Republicana o del POUM- els metges i les monges els prenien els fills i els donaven a famílies afins al règim perquè fossin reeducats. Era un negoci, hi havia persones que pagaven per aquests nens. Va començar als anys 40 i 50, però als anys 70 encara hi havia tràfic de bebès. Els deien que el nadó havia nascut mort i que ja l’havien enterrat, i llavors s’adonaven que al taüt no hi havia ningú. Això és terrible i just ara s’està començant a investigar. Ho sabem perquè hi ha dones que ho han denunciat i ja s’ha portat al parlament espanyol.
Has comentat que moltes de les vídues de guerra van emigrar cap a les ciutats, es va patir igual als entorns rurals que als entorns urbans?
No. Els entorns urbans van anar bé, perquè moltes persones que fugien dels entorns rurals on eren molt conegudes van poder ser anònimes a la ciutat. Hi havia gent que s’havia canviat el nom per no ser represaliada, o aconseguia la documentació d’un familiar que havia desaparegut durant la guerra i es feia passar per ell, o falsificaven documentació. En canvi, en un món rural, aquestes persones de seguida eren identificades. Durant els primers anys hi va haver molt més control social a la vida de les col·lectivitats petites que a les grans ciutats. A més, com que a les grans ciutats hi va haver una allau de gent, es van crear nous barris que van afavorir l’anonimat.
“Moltes vídues de guerra eren abandonades per la família o els prenien els nens”
En termes de pobresa i manca d’aliments, però, el camp tenia l’avantatge que es podia cultivar i es podien tenir animals.
Sí, al camp tenen la sort que tenen una sèrie de productes de primera necessitat garantits. Els pagesos conreaven patates o arròs o pastanagues i en tenien per tot l’any, o tenien porcs, gallines, xais, o anaven a caçar animals al bosc i podien anar subsistint el dia a dia. No passaven gana, perquè tenien els aliments bàsics. A més, feien intercanvis per tenir una mica de tot. Tot i això, la pobresa era extrema. En canvi, a les ciutats sí que es passava gana, costava molt trobar productes, perquè hi havia el racionament. Molts productes s’havien de comprar al mercat negre, l’estraperlo. Eren productes del camp que arribaven a la ciutat moltes vegades amagats als carros o al tren. Tot i això, hi va haver una gran migració cap a les ciutats per poder treballar a la indústria. La gent no volia dependre de les collites, preferia tenir un salari i saber que cobraria cada mes.
Durant el franquisme Espanya va practicar l’autarquia. Quines conseqüències va tenir per la població?
Va ser terrible. Durant l’autarquia, que coincideix amb la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, hi va haver un bloqueig cap al règim per part de tot el món. Això va fer que Espanya es veiés obligada a no comerciar amb els altres països i, per tant, a fabricar els seus propis productes. En un principi semblava que podia anar bé, perquè es podien crear molts llocs de treball i intentar fer un país que se sostingués tot sol, però va ser un fracàs. Es deia que els productes no eren de veritat, perquè el cafè es feia amb xicoira, la xocolata amb garrofa, el pa no era de blat del bo… Hi va haver una mala política econòmica i es va fer servir mà d’obra esclava per fer les grans obres públiques durant tot aquest període. A més, es van instaurar les cartilles de racionament, que eren un sistema de control polític brutal. Només podien tenir cartilla les persones que estiguessin identificades i el règim decidia si te la donava, quan te la retirava i quina ració et donava. La gent ho va passar fatal.
A més, Espanya devia quedar endarrerida.
Espanya va quedar terriblement endarrerida, sobretot tecnològicament. Quan s’acaba la Segona Guerra Mundial, a Europa hi ha una política de reconstrucció dels països que han quedat més afectats, i les fàbriques que estan en països que no han estat bombardejats, com els Estats Units, avancen moltíssim. Això farà que al final de l’autarquia, als anys 60, es produeixin les grans migracions cap a Alemanya, que van suposar una gran entrada de divises al país i van permetre equilibrar la balança de pagaments espanyola. Si no, aquí l’atur hauria sigut brutal. A més, Espanya esperava que algú injectés diners a la seva economia, com es va fer en altres països devastats per la guerra. Però com que el règim franquista no havia participat en el conflicte, no va rebre aquests diners. Va sortir-se’n gràcies al turisme de sol i platja durant els anys del desarrollismo, que va ser una segona porta d’entrada de divises. Però això va implicar carregar-se ecològicament el país, construint gratacels a les costes i oferint destins molt barats.
“Les dones són les que mantenen viva la idea d’aquella Espanya republicana anterior al règim”
Catalunya, però, era privilegiada per la posició geogràfica que tenia.
La gran sort que ha tingut sempre Catalunya és que és terra de fronteres. Al principi, quan acaba la Guerra Civil, va molt bé a la població republicana per marxar a peu cap a França, i de tant en tant, intentar tornar clandestinament a Catalunya. I la segona sort és que podien traficar més fàcilment amb determinats productes per la frontera francesa i la frontera andorrana. A més, per mar, Catalunya es pot connectar ràpidament amb el sud de França, amb Itàlia i, fins i tot, amb el nord d’Àfrica. La sortida marítima era molt important, per entrar productes de contraban.
Tornant al paper de les dones, elles van participar en l’organització de la resistència?
I tant, sense les dones no hi hauria hagut resistència antifranquista. Elles són les que mantenen viva la idea d’aquella Espanya republicana anterior al règim, perquè sovint conserven carnets sindicals, carnets d’ateneus, llibres, fotografies… Tot i la por, han tingut amagatalls a casa per preservar la memòria i transmetre-la de mares a filles i netes. Això és molt important, perquè sovint quan es parla de les dones a la resistència ens en fem una imatge molt masculinitzada: amb metralladores o pistoles. Per mi és més important la tasca que van fer de preservar la memòria i transmetre-la i d’educar els fills amb llibertat. A més, en la resistència, eren elles les que amagaven les armes, les que entraven papers compromesos o documentació falsa a les presons quan anaven a veure els seus companys, les que copiaven a mà les octavetes per fer crides a la població per determinades coses… Van fer molta feina, però discreta.
I en canvi, d’això, els llibres de text no en diuen res.
Per desgràcia, una conseqüència d’aquesta educació franquista ha estat la incidència brutal del patriarcat en tots els aspectes de la nostra vida quotidiana i, per tant, també amb els llibres de text. Durant molts anys, els llibres que hem tingut a les escoles han estat fets per homes, sovint de les elits franquistes que han continuat reproduint el discurs dominant. És un discurs bel·licista en què sempre s’explica la Guerra Civil en clau de batalles, però no en clau de vida quotidiana, del que li importava a la gent realment. I la dona no ha estat present en aquest relat, no només en història sinó tampoc en altres matèries: no hi ha dones als llibres de literatura, ni als de matemàtiques, ni als de plàstica. Cal una feina molt gran de reeducació per col·locar les dones al centre i revalorar la seva feina.
Convidat de “Filosofía a l’Àgora”
