Najat El Hachmi

Najat El Hachmi, escriptora feminista d’origen marroquí, va tornar a l’escena literària aquest febrer amb una novel·la que enfronta la tradició amb l’anhel de llibertat. Dilluns ens estimaran explica la història de dues noies joves marroquines que lluiten per fugir d’una cultura basada en el patriarcat que les oprimeix, i volen ser acceptades per una societat occidental que les margina. Una història que viuen totes les noies marroquines que s’han criat a Catalunya i en fer-se grans s’adonen que estan atrapades entre aquests dos mons. L’última entrega d’El Hachmi ha sigut mereixedora del premi Nadal en la seva versió castellana. 

Alguna vegada has dit que el teu feminisme sorgeix “de la necessitat de sobreviure” a què et referies?
Em referia al fet que, quan estàs en determinades situacions en què el masclisme condiciona molt la teva vida perquè no pots fer moltes coses imprescindibles per poder decidir sobre el teu propi camí, sorgeix un instint de rebuig cap a aquest masclisme. És un tipus de feminisme molt espontani que es produeix sense que hi hagi al darrere cap component teòric. El fet d’observar la injustícia o viure-la, ser-ne víctima, fa que tinguis aquesta mena d’autodefensa feminista, per defensar la teva pròpia vida, llibertat i independència encara que no tinguis les paraules per expressar-ho d’aquesta manera.

Tu has trobat les paraules i has escrit la teva última novel·la Dilluns ens estimaran, com va sortir la idea?
No recordo el moment precís en què va sortir, es va anar fent. Volia explicar una història d’amistat perquè em sembla que a les dones sempre ens han dit que som una mica les nostres pitjors enemigues, i la realitat no és així. És el contrari, moltes vegades ens hem trobat amb vincles molt importants amb amigues, germanes, mares, filles que ens han permès poder resistir i sobreviure a situacions molt dures. Tenia la necessitat de reivindicar aquesta amistat que crec que és molt important per a moltes dones.

El llibre està ambientat a finals dels anys 90. La trama seria extrapolable a l’actualitat?
Hi ha coses que són molt actuals. Tinc lectores molt joves que se senten identificades amb la novel·la i per tant, la qüestió del temps no les afecta. Però sí que actualment hi ha alguns elements que tenen més instruments per poder-se imposar. Per exemple, a la novel·la, la presència del fonamentalisme islamista tot just començava a aparèixer, i en canvi ara s’ha propagat molt més, sobretot a través de les xarxes socials i d’internet. A la novel·la no hi apareix el fenomen de les xarxes. I d’altra banda, ara també hi ha més noies que han tingut accés a l’educació. I ja no només centrant-nos en aquest context musulmà, crec que la diferència entre els anys 90 i ara, quan parlem de qüestions relacionades amb la situació de la dona, és que hi ha molta més consciència feminista, de manera que potser jo vaig començar a parlar de molts temes massa d’hora.

“Actualment hi ha alguns elements que tenen més instruments per poder-se imposar, per exemple el fonamentalisme islamista”

De quins temes?
Per exemple, la qüestió de la sexualitat. Crec que cada cop les dones som més conscients que és un espai en què vivim un malestar molt important independentment del nostre origen. I aquest malestar té a veure amb el pes que tenen, per exemple, les representacions audiovisuals de la sexualitat, i amb una cultura que té tant de pes com la cultura del porno. Crec que aquest és un terreny del qual hem de parlar més. I no només per dones de procedència immigrant o musulmana, sinó per totes les dones en general, perquè em sembla que és un malestar bastant estès i universal.

Creus que el llibre pot empoderar noies marroquines joves, les lectores de qui parlaves?
El llibre pretén connectar amb la seva realitat, perquè a vegades hi ha lectors que no els tenim en compte. I aquestes lectores jo les tinc molt presents, perquè formen part de la nostra realitat i estan vivint unes històries que em semblen interessants. No sé si se senten empoderades, però elles em transmeten que se senten molt identificades perquè és una història que els és molt familiar. I això és molt important, perquè crec que el que hem de fer per trencar amb les lleis del silenci que ens han imposat és anar-nos explicant les nostres vivències i connectar les diferents històries. I aquest fet de connectar històries particulars, al final, ens acabarà donant un relat col·lectiu, i podrem articular molt millor la nostra consciència, ja no només a nivell individual, sinó a nivell de totes les dones.

Referent a aquestes històries particulars, té part d’autobiografia el llibre?
Jo sempre aprofito molt de material meu. La lluita de les protagonistes ha sigut la meva lluita també: haver de fer un esforç molt gran per aconseguir coses que la resta de la gent ja té i dona per fetes. Per exemple amb l’educació, jo cada any estava pendent de si podia continuar o no estudiant, cada any em deien que ja estava, que s’havia acabat. O amb l’accés al treball, que és una de les principals dificultats que tenim per ser dones i per la precarització laboral, però també perquè se’ns afegeix un element més, que és el fet de ser d’origen immigrant. Se’ns dirigeix cap a determinades feines que són les que se suposa que ens pertoquen, normalment netejar o cuinar, que a més, són les mateixes tasques que ens feien fer a casa. 

“La lluita de les protagonistes ha sigut la meva lluita també”

La novel·la està ambientada en un barri de la perifèria d’una ciutat perifèrica de Barcelona. La segregació urbanística contribueix també a aquesta discriminació?
Sí, jo volia presentar aquests barris apartats de tot com una espècie de no-lloc, perquè aquesta qüestió d’ordenació urbanística acaba tenint conseqüències molt importants sobre les persones. El fet d’estar en aquesta perifèria de la perifèria dificulta l’accés al centre, i per tant al lloc on hi ha les oportunitats per poder progressar i l’accés a la cultura. Tot i que ara tenim una xarxa de biblioteques magnífica que precisament escurça aquesta distància entre la perifèria i el centre. Però, a més, si la majoria de gent que forma part d’aquest àmbit té la mateixa procedència -no només per nacionalitat, sinó que a vegades són les mateixes persones que vivien al mateix poble d’origen- això acaba articulant altre cop les mateixes normes de control social que hi havia a la societat d’origen. I per tant, integrar-se en la societat en general resulta molt més difícil. S’acaben creant mons al marge de la resta de la població, i això va en contra de les mateixes persones que viuen en aquests barris.

En aquest sentit, quines polítiques s’haurien de dur a terme?
S’han de fer polítiques precisament en contra d’aquesta segregació urbanística. I també en contra de la segregació escolar, que també és un tema bastant preocupant, perquè està aconseguint que l’escola no sigui un reflex de la realitat, sinó que hi hagi com dos mons diferents. En l’àmbit educatiu hi ha molt a fer, a part de lluitar contra la segregació també caldria intentar educar en la ciutadania, i que totes les persones tinguin accés a aquesta educació perquè puguin sentir-se part d’aquesta societat. Moltes vegades aquesta educació en ciutadania no està garantida.

“La segregació escolar és un tema bastant preocupant perquè està aconseguint que l’escola no sigui un reflex de la realitat”

Creus que aquest col·lectiu migrant que reflecteixes està invisibilitzat? 
Sí, està molt invisibilitzat, aquestes històries no s’expliquen normalment. Per això jo hi insisteixo tant, perquè normalment expliquem altres malestars que no tenen tant a veure amb aquesta classe social i amb aquest procés migratori. El que percebem com a històries més pròpies o més properes no són les històries d’aquestes dones, perquè el que es considera universal sempre han sigut les històries protagonitzades per homes d’una determinada classe social. Crec que hem d’eixamplar una mica els límits del que estem representant a través de la narrativa i que no hi hagi històries que estiguin sempre al marge, considerades secundàries. Això ens permetrà veure més les variables que hi ha en l’existència de les persones, que per definició són diverses.

Així, falta literatura social?
Sí, la literatura social va caure en molt de desprestigi. Suposo que perquè hi va haver un moment que se’n feia molta i es va acabar esgotant. Però hi ha moltes maneres de fer literatura social, no cal fer un discurs explícit a través del que s’escriu. Es poden explicar històries que per elles mateixes expliquin un discurs, i per mi, això ja és fer literatura social. Fer literatura amb una consciència feminista és fer literatura social. 

“Hem d’eixamplar una mica els límits del que estem representant a través de la narrativa i que no hi hagi històries que estiguin sempre al marge”

Quins són els teus referents en aquesta lluita?
Hi ha moltes dones que han escrit sobre feminisme. Una imprescindible clàssica és Simone de Beauvoir, que en el seu temps ja va explicar en què consisteix l’estructura del patriarcat en què vivim. Després també hi ha dones que estan més actives, fent la lluita des d’un altre lloc, per exemple Amelia Tiganus, que és una activista contra la prostitució. I pel que fa al món àrab, ara s’acaba de morir una referent imprescindible, Nawal El Saddawi. Per sort, avui dia som moltes les dones que escrivim i treballem.

Creus però, que la lluita feminista encara té una mirada massa blanca?
Jo crec que no hem de perdre de vista que el principal objectiu del feminisme és enderrocar el patriarcat i lluitar contra totes les seves estructures de discriminació. Sí que és veritat que a vegades hi pot haver dones feministes que no inclouen dins de la seva lluita aquelles qüestions que viuen dones d’altres sectors. A mi m’agradaria que algunes veus molt importants del feminisme de casa nostra tinguessin més present la situació de les dones musulmanes, perquè no en parlen mai. Les situacions de les que jo estic parlant, el patiment i les dones de les que parlo són dones d’aquí, no són dones que estan a l’Iran o al Marroc. Llavors, m’agradaria que també s’ocupessin d’això i no ens deixessin soles. Però també hi ha feministes més clàssiques, que creuen més en la igualtat i no tant en la identitat, que sí que tenen en compte la situació de les dones musulmanes.

“M’agradaria que algunes veus molt importants del feminisme de casa nostra tinguessin més present la situació de les dones musulmanes”

Ja per acabar, el llibre pot relacionar-se amb les altres novel·les que has escrit, que estan totes connectades entre elles. A L’últim patriarca retrates la figura del pare, a La mare de llet i mel, la figura de la mare, i a La filla estrangera parles dels conflictes intergeneracionals. Podríem dir que aquest últim, que narra una lluita personal, tanca el cicle?
Ara mateix et diria que sí, però fins que no estigui posada en la nova novel·la no sabré si realment s’ha tancat o no el cicle. Et diria que sí perquè crec que en aquest tema ja he arribat al fons del pou i no em queda més per intentar entendre. Però això t’ho dic ara i no vol dir que més endavant no pugui canviar d’opinió.

Convidada de “Filosofía a l’Àgora