Una de les seqüeles del COVID-19 és la pèrdua d’olfacte. Les persones que han patit la malaltia flairen i no senten cap olor, ni agradable ni desagradable. Afortunadament, només es tracta d’una pèrdua temporal. La major part dels afectats recuperen l’olfacte de forma espontània; la resta, després d’un tractament. Per a molts, aquesta seqüela és un mal menor; pitjor seria, deuen pensar – i tenen tota la raó del món – perdre la vista o l’oïda, sentits que tothom considera molt més necessaris per a poder dur una vida normal.
Qui, pel motiu que sigui, perd l’olfacte sense possibilitats de recuperació, perd una cosa importantíssima des del punt de vista emocional: perd bona part de la seva infància. El nas és molt probablement la porta d’entrada al món emocional dels infants. Les olors de la infància habiten anys i panys en algun racó del nostre cervell. Els psicòlegs les anomenen flagrant flashbacks. Que hi ha una estreta relació entre infància, olfacte i memòria és evident. La infància i l’adolescència de cadascú fa olors diverses, però cada generació serva unes olors comunes. Llevat de les persones que pateixen anòsmia, tothom ha pogut experimentar en multitud d’ocasions el poder evocador de les olors.
¿Qui no recorda – parlo dels que vam néixer durant la postguerra – l’olor de càmfora, aquelles boletes blanques que les nostres mares posaven als armaris robers per repel·lir les arnes? O la del sabó casolà, fet a les llars més humils amb oli usat i sosa càustica (o, a manca d’aquest producte, cendra de la llar). O l’olor de la brillantina que es posaven els nostres pares quan volien empolainar-se una mica? O la de la colònia amb què les nostres mares ens mullaven els cabells abans de pentinar-nos?
Els que vam créixer en àmbits rurals tenim impregnades al cervell una colla d’olors segurament estranyes a molts urbanites. La d’herba acabada de segar a la primavera; la de palla i cereal als rostolls i a les eres a l’estiu; la de castanyes torrades i de fulles caigudes a la tardor; la de la llenya de pi que cremàvem a la llar per escalfar-nos a l’hivern; la de terra regada per una ploguda generosa; la de la femta de cavall que hom trobava pels camins i fins en alguns carrers dels pobles i viles; la de fusteria o de fleca; la de llet cremosa, tèbia, escumejant i blanca com la neu acabada de sortir de les mamelles d’una vaca; la de banya cremada que hom podia sentir a cal ferrer quan aquest clavava les ferradures roents als cascos dels cavalls… Algunes d’aquestes olors eren estacionals. I encara hi havia les olors pròpies de cada casa: olor d’humitat, de medicaments, de vi barat, de refregit, de gat, de gos. I les d’algunes persones, no sempre agradable.
Personalment, m’agradava, i molt, l’olor d’encens que perfumava l’església parroquial durant algunes festivitats. Em transportava al misteriós Orient; tenia molt present que els Reis d’Orient n’havien ofert al Nen Jesús en la seva visita a l’establia de Natzaret. I també moltes olors relacionades amb l’escola: la de la goma d’esborrar Milán, la dels llapis de colors Alpine, la del Pegamento Imedio, la dels llibres de text nous, la del pa amb xocolata que menjàvem durant l’esbarjo…
L’anomenada magdalena de Proust és un fenomen memorístic humà pel qual una percepció sensorial evoca un record que pot ésser un objecte, una situació, una persona, un gest, etc. de la vida quotidiana. La percepció sol ésser una olor, per bé que també pot ésser un sabor. A partir de les olors hom pot reconstruir tota una vida, o si més no, bona part d’ella. És el que va fer l’escriptor francès Philippe Claudel, que el 2012 publicà una petita obra titulada Perfums, que no s’ha de confondre amb El perfum, de l’alemany Patrick Süskind, una novel·la publicada el 1985 que és pura ficció. L’obra de Claudel, en canvi, té un caràcter autobiogràfic. L’autor hi repassa part de la seva vida a partir de sensacions olfactives atrapades per la seva pituïtària durant la infància i l’adolescència.
La memòria olfactiva és la més fidel de totes les memòries. Quan una olor penetra en el nostre cervell i va acompanyada d’una forta impressió, resta dins nostre per sempre més. Tots en podem donar fe. Les olors van lligades a plaers, amors, sofriments, malalties… A la vida i a la mort en definitiva. El poder de les olors és enorme. Gràcies a una olor podem recuperar de cop i volta un moment del passat que havíem oblidat. No és màgia, però ho sembla.
