Aleix Clapés, pintor simbolista

El Simbolisme va ser un corrent artístic que es desenvolupà a finals del segle XIX i que té diferents relats i apreciacions, en funció del llenguatge i els instruments amb què s’expressa. En el cas de la pintura, ens trobem amb variacions de formats i estils segons els diferents països europeus on es manifesta, però amb un substrat comú: la consideració de l’obra d’art com a expressió d’un valor moral que aprofundeix en el camí de la veritat absoluta i ens acosta a un ideal espiritual.

A Anglaterra, hi neix la “Germandat Prerafaelita” iniciada per William H. Hunt, John E. Millais i Dante Gabriel Rossetti, a la qual s’afegiren molts altres artistes; entre ells podríem citar Edward C.Burne-Jones i el gran dibuixant i il·lustrador William Morris. Tots van ser ben acceptats, finalment, pel crític d’art John Ruskin. A Alemanya, ens trobem amb un grup de pintors encapçalats per Friedrich Overbeck, que assisteix a l’Acadèmia de Viena i després a Roma. En aquesta ciutat, juntament amb Franz Pforr, Peter von Cornelius i altres compatriotes, constitueix el grup dels Natzarens ( en referència als seus vestits i les seves llargues cabelleres ). Es retiren a viure al monestir en runes de Sant Isidor, on volen restablir la puresa de la pintura anterior al “paganisme” del Renaixement. S’inspiren en Perugino, Pinturicchio i el primer Rafael. En aquest ambient, Claudio Lorenzale, professor de Llotja a Barcelona i mestre d’Aleix Clapés, rep la influència neoclàssica i natzarena de Overbeck durant la seva estada a Roma.

A França, es crea el grup dels Nabis (profeta), nom amb què el poeta Henri Cazalis bateja els joves pintors de l’Acadèmia Julien de Paris, i ho fa a partir d’un quadre pintat sobre una caixa de puros per Paul Sérusier, sota el consell de Gauguin, “El Talismà” (1888) (Fig.1). Els Nabis seguiran una trajectòria afí al Simbolisme, però amb dues orientacions: una més espiritual i sintètica que dona més importància a la figura humana i al dibuix ( Sérusier, Denis, Ranson…) i una altra més propera a les sensacions i el mon material ( Bonnard, Vuillard).

El corrent del Simbolisme té antecedents remots en el poeta-pintor William Blake (1757-1827) i influeix arreu d’Europa en pintors d’estils molt diferents com Edward Munch, Santiago Rusiñol, Odilon Redon, Arnold Böcklin, Gustave Klimt, Gustave Moreau, Alexandre de Riquer, Puvis de Chavannes (Fig.2) o Eugène Carrière entre mots altres. Precisament, Aleix Clapés va ser deixeble i seguidor d’Eugène Carrière, pintor molt amic de Rodin i que s’identifica plenament amb el corrent simbolista (Fig.3) (1).

Serveixi aquesta llarga introducció per descobrir un dels representants més genuïns de la pintura simbolista a Catalunya, el pintor Aleix Clapés i Puig (Vilassar de Dalt,1846 – Barcelona,1920).

L’obra d’aquest pintor és poc valorada i coneguda, en part perquè es difícil de trobar i en part, a causa de les enemistats del pintor. Aquestes eren propiciades pel seu caràcter adust, contrari a l’acadèmia (9 igual que el seu mestre Carrière ) i a voltes quasi místic, com també pel seu estil pictòric antagònic al del realisme i naturalisme, que practicaven excel·lents pintors modernistes del seu temps (2). Malgrat tot, en aquesta exposició al Palau Güell de Barcelona ( es pot visitar fins el 30 de maig ), s’ha pogut reunir una mostra important dels seus quadres. A la vegada, s’hi presenta restaurada una pintura cabdal, com es “Hèrcules buscant les Hespèrides” (3) (Fig.4). El quadre va ser un encàrrec del Comte Güell, fet al pintor en homenatge al poema “L’Atlàntida” de Verdaguer i com a autoafirmació principesca del propi Comte (4). En aquest sentit és important senyalar el paper que el poeta i pensador Jacint Verdaguer, així com el filòsof i assagista Jaume Balmes, exerciren en els plantejaments estètics d’¿Aleix Clapés (2) (Figs.5,6 i 7). En aquesta pintura de grans dimensions (420 per 345 cm), s’hi mostren els trets que reafirmen la força pictòrica de Clapés, amb un moviment que autentifica la presència de la figura humana i els clarobscurs i difuminats propis del Simbolisme, que ens transporten enllà del mite, vers un imaginari ideal de recerca i superació humanística.
A la resta de quadres exposats, veiem com Clapés és fidel a la pintura simbolista. Pinta una atmosfera, en unes ocasions realista, en d’altres somiada, inundada de llum o de foscor que envolta els personatges (Fig.8 i 9), però ensems, ens mostra el seu transfons psicològic (Fig.10) i espiritual (Figs.11,12,13 i14) (Fig.15). El pintor domina “el retrat”, i segons diuen, el podia arribar a fer de memòria, un vegada copsat el personatge (Figs.16 i 17).

A la Sala Central de la planta noble i a les portes que tanquen la Capella, també podem veure, entre altres pintures, els rostres dels apòstols o escenes i figures que acompanyaven l’esperit i el pensament del pintor i els seus amics: Eusebi Güell i Antoni Gaudí. Es fa palesa l’estreta i original relació entre els tres “creadors” del Palau. Eusebi Güell, Gaudí i Clapés bé podien haver constituït la “Germandat del Palau” en la qual, de l’entrellat de la seva amistat i del seu talent, sorgiria una creació de nou encuny que volia ser escenari de bellesa i far intel·lectual d’una societat il·lustrada.

21 d’abril de 2021

Bibliografia :

  1. Mireia Mestre, ESTUDI TÈCNIC I PROCÉS DE CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ. HÈRCULES BUSCANT LES HESPÈRIDES, p.25, Diputació de Barcelona, 2015.
  2. Sebastià Sánchez Sauleda, RELIGIÓ I MITOLOGIA AL TOMBANT DEL SEGLE: L’OBRA PICTÒRICA D’ALEIX CLAPÉS. EMBLECAT, Revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica, p.p.93-104, num.2, 2013
  3. Pepe Serra, HÈRCULES BUSCANT LES HESPÈRIDES, p.11, Diputació de Barcelona, 2015.
  4. Carlos Alejandro Lupercio, ESTUDI HISTÒRIC I ARTÍSTIC D’HÈRCULES BUSCANT LES HESPÈRIDES I DEL SEU PINTOR ALEIX CLAPÉS. HÈRCULES BUSCANT LES HESPÈRIDES, p.p.13-15, Diputació de Barcelona, 2015.