i la seva traducció d’ “El quartet d’Alexandria” de Lawrence Durrell
Si no aneu amb compte amb els mitjans de comunicació, us faran estimar els opressors i odiar els oprimits.
Malcolm X (1925-1965)
La vida és més complicada del que pensem, però molt i molt més simple del que ningú no gosa imaginar.
Lawrence Durrell (1912-1990)
La pobresa provoca una gran exclusió, i la riquesa , un gran aïllament. Lawrence Durrell (1912-1990)
Les minories no serveixen de res tret que estiguin disposades a lluitar. Lawrence Durrell (1912-1990)
La veritat és gran i prevaldrà
fins i tot quan a ningú no li importi si preval o no.
Coventry Patmore (1823-1896)
Proa acaba de presentar dins la col·lecció “A tot vent” la nova traducció d’un clàssic de la literatura universal del segle XX, l’ambiciosa i cabdal tetralogia de Lawrence Durrell (1912-1990) El quartet d’Alexandria, un monument literari amb una acurada i meritòria traducció de l’escriptor Lluís-Anton Baulenas (1958) en un únic volum.
La versió li ha monopolitzat la feina durant tres anys. Baulenas, llicenciat en filologia catalana, és autor de narrativa (novel·la, relats i assaig), teatre, guions de pel·lícules i traduccions. Ha guanyat els premis més importants de la literatura catalana (Carlemany, Crítica Serra d’Or, Prudenci Bertrana, Ramon Llull, Sant Jordi, Ciutat d’Alzira) i ha estat traduït a una dotzena d’idiomes.
El quartet d’Alexandria són quatre novel·les: Justine, Balthazar, Mountolive i Clea, publicades entre 1957 i 1960, arran de l’estada a Egipte que Durrell va fer durant la Segona Guerra Mundial. Es caracteritzen per trencar amb el convencionalisme de la línia argumental temporal, excepte en el quart volum, que sí que relata una acció posterior als tres primers llibres. És a dir, les tres primeres novel·les interpreten uns mateixos fets, tenen un eix comú, però els descriuen de manera diferent o complementària. En conseqüència, l’escriptor ens dona una narració estereoscòpica en la qual no volia que la primera novel·la anés davant de la segona i després la tercera, sinó que una segona fos alhora preqüela i seqüela de la primera; i la tercera, igual, remarca Jordi Rourera, l’editor d’aquesta obra.
L’argument bàsic és un triangle amorós; fins i tot un quadrilàter amorós, amb una trama política de fons a l’exòtica, sensual i corrompuda ciutat d’Alexandria, la capital de l’Europa asiàtica, durant la Segona Guerra Mundial.
Baulenas remarca la descripció “brutal” de l’ambient multicultural d’una ciutat de races i llengües barrejades i de l’Egipte de l’època, amb la cultura dominant islàmica i les minories, en particular la copta. I afegeix que és un llibre on hi ha inserits conceptes filosòfics i humanístics complexos.
En el text hi trobem poemes de Kavafis i referències cultes a Teòcrit, Pitàgores, Hipòcrates, Plutarc, Paracels, Catul, Petroni, Tiberi, Petrarca, Shakespeare, la Bíblia, l’Alcorà, Montaigne, Baudelaire,Tolstoi, Stendhal, Coleridge, Carlyle, Byron, Keats, Sade, Sant Agustí, Sant Tomàs d’Aquino, Whitman, Auden, Rabelais, Txèkhov, Joyce, Chaucer, entre d’altres.
Al prefaci, Durrell ja ens explica que en aquesta obra pretén fer “tres dimensions espacials i una de temporal”, ja que els tres primers llibres es relacionen de manera intercalada, perquè són “germans” els uns dels altres i no pas “seqüeles”; només la darrera novel·la (“Clea”) pretén ser una veritable seqüela i desencadenar definitivament la dimensió temporal, remarca específicament l’autor.
De tota manera, Rourera afegeix que la primera novel·la, Justine, es podria llegir sola, però quan s’entra a la següent, Balthazar, t’ho gira tot, perquè comença a qüestionar tot el que has llegit abans.
L’obra li va reportar a Durrell el reconeixement unànime de la crítica especialitzada i convertí El quartet d’Alexandria en un clàssic del segle XX. Va ser precursora i font d’inspiració per a la narrativa dels autors del “boom” de la literatura llatinoamericana de la dècada dels anys 60-70 (Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Julio Cortázar, entre d’altres) en la qual a més a més del “realisme màgic”-una de les seves principals peculiaritats-, en el text i de forma característica, es podien alterar les regles habituals de la continuïtat narrativa de l’espai i del temps.
Les novel·les havien estat traduïdes prèviament per Manuel de Pedrolo (Justine al 1969 i les dues novel·les següents al 1984) i per Jordi Arbonès (l’última, al 1984). A Pedrolo El quartet d’Alexandria li serviria de model per a la seva novel·la Cendra per a Martina. Es tracta d’una història d’amor crua i dramàtica ambientada durant la Guerra Civil espanyola amb un triangle amorós, on la mateixa història és explicada en la versió diferent de cadascú dels seus tres protagonistes. La recomanable novel·la consta només de tres capítols i en cada un d’ells es versionen i es jutgen successivament uns mateixos fets, però des de la particular, peculiar i sorprenent perspectiva de cadascun dels protagonistes.
És un plaer literari absolut poder llegir El quartet d’Alexandria en aquesta versió insuperable de Lluís-Anton Baulenas. Estem davant d’una obra mestra que deixa petjada, plena d’aventures i d’alta literatura, amb frases i pensaments que subratllaries i destacaries contínuament i sense parar.
Referències bibliogràfiques
- DURRELL, Lawrence. El quartet d’Alexandria. Traducció de Lluís-Anton Baulenas. Proa Ed, Barcelona 2021
- MILIAN, Àlex. “Els llibres dels Durrell”. El Temps, 2 de novembre 2921, pàg.50-52.
- REDACCIÓ. “Avançament editorial: El quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell”. VilaWeb 16-10-2021. https://www.vilaweb.cat/noticies/fragment-quartet-alexandria-lawrence-durrell/?pont=e243928271d76ecc39311482bc8fe207
- PEDROLO, Manuel. Cendra per Martina. Obres Mestres de la Narrativa Catalana. Segle XX. Edicions 62. Barcelona, 2015
CHE FECE…IL GRAN RIFIUTO
A uns quants de nosaltres ens arriba l’impacable dia
que ens exigeix que ens mantinguem ferms i decidim
per elecció de la nostra voluntat el gran Sí o el gran No.
I qui sigui que dugui dintre seu el mot afirmatiu
immediatament serà escoltat.
Els senders de la vida se li il·luminaran de cop
i totes les recompenses li coronaran el camí.
Però a l’altre, el que haurà negat,
ningú no li podrà dir mentider; repetirà
el seu No en un to més alt si hi insistiu.
Hi té dret, però per una petitesa així,
un “No” en lloc d’un “Sí”, tota la vida se li enfonsa i s’ofega.
K P Kavafis (pàgina 1093)
