Torroella, espai d’art
“Posta de sol des de les illes Medes”
Torroella de Montgrí (1925 – 1930)
José María Mascort i Galibern (1890 – 1947)
Pastel
72,5 x 86 cm
Col·lecció Fundació Mascort
Segurament no hi ha imatge més bonica que una posta de sol sobre el Montgrí des de les illes Medes. Amb la mateixa contundència, és podria afirmar que no hi ha racó més bell de l’Empordà que l’artista José María Mascort no ens hagi mostrat a les seves obres. Ja el coneixíem com el gran pintor del paisatge empordanès, ara tenim al davant una obra en pastel que ens revela una altra gran producció del mateix autor on el dibuix ja no és un simple esbós, sinó que es manifesta amb personalitat pròpia.
En primer lloc, cal dir que darrera de la pintura característica de Mascort, pel que fa al tractament de la llum i a la pinzellada pastosa, hi ha la figura d’un gran dibuixant, que respon en part al propi aprenentatge acadèmic que va rebre a l’escola de la Llotja, a Barcelona durant la seva joventut.
En segon lloc, el pastel, a cavall entre la pintura i el dibuix, concorda a la perfecció amb l’obra de Mascort, ja que la rapidesa d’execució que necessita tal tècnica complau el desig de captar la fugacitat en un instant tal com feien els impressionistes.
Sabem que el pintor va visitar París i reconeixem certa influència indirecta dels impressionistes, però no puc dir amb seguretat que aquests dos fets estiguin vinculats. En l’obra de Mascort hi ha certa actitud de mirar cap a les avantguardes, sense separar-se del tradicional realisme i del paisatge que l’envolta, tal com ho veia Mir. Però, aquesta obra és una prova fefaent que Mascort sentia o reproduïa conscientment o inconscient una pintura propera als impressionistes francesos.
En concret aquesta peça, Posta de sol sobre les illes Medes, ens recorda l’impressionista francès Degas, que va renovar els temes del pastel, com ara el retrat, i li va atorgar gran força, emprant colors més intensos als seus dibuixos. En el cas de Mascort precisa les línies que marquen el Montgrí, Torre Moratxa i Rocamaura. Ens situa com a espectadors en un marge ben definit a les illes Medes. No obstant tot això, es deixa portar pel moment únic i ens ensenya un mar i cel indefinit, amb petits traços lineals, com diria Georges Rivière tractant “el tema en funció de la seva tonalitat i no de l’assumpte”. Amb la llibertat que qualsevol impressionista de principis del XX cercava de plasmar a la seva obra: la impressió instantània que s’experimenta al contemplar un lloc determinat.
