La història ens explica que, en la seva època, les bruixes catalanes eren una de les millors medicines per sanar malalts. Les memòries hi són, i se sostenen sobre la realitat del que va passar. Si no fos així, no seria història, i potser només comptes per a infants… però mai història. O és només llegenda i/o pura imaginació? No, són realment experiències viscudes. Història. Crec que són records certs d’una “història real” que, quasi perduda, encara perdura. I és viva en la meva ment.
La mare em deia que, essent criatura,
Va bressolar-me una dona de Llers.
Suau embruix que en mi encara perdura,
Em prenc la vida com si fos en vers.
(Les Bruixes de Llers. Carles Fages de Climent)
Segons Joan Amades la condició de bruixa té dos diferents orígens:
- l’innat.
- l’adquirit, per diferents causes: herència familiar, pel dia de l’any del naixement, per l’ordre de naixement dintre de la pròpia família; així i tot, també per com, per quan, i pel lloc del naixement.
Quan la memòria ens falla o no arribem a retrobar, de forma automàtica, un record encara viu, és que només som sers humans, no déus. Retrocedir amb la imaginació, servida una volta més per l’estudi dels mitjans escrits i acreditats, és la millor forma -i possiblement l’única- d’arribar a la veritat, sempre que la puguis utilitzar en llibertat: d’obra i de pensament. És la que vull fer servir, avui i en aquest escrit, del que no puc garantir la plena veracitat i sí només, certament, la llegenda, que tot i sent llegenda porta, com qualsevol coneixement humà, un cert rerefons ple de realitat.
El tema d’avui, doncs, són les bruixes catalanes, dins d’una cultura matriarcal, i en un idioma avui pràcticament perdut o molt diferent de l’actual, el llenguatge antic de les dones bruixes que feien ungüents, que recomanaven fregues per sanar els malalts i/o remeis, diguem-ne especials, herbes remeieres… En terres i serres pirenaiques, hi ha llocs molt especials, on la tradició secular de les bruixes sanadores encara perdura, amb el nom de trementinaires.
Ens explica la Història que els romans, vers l’any 250 aC, van entrar per Iulia Lybica (Llívia) i que es varen unir en el culte als que els Ibers tenien reconeguts com els seus déus i les seves deesses, tal com l’anomenada deessa Mari, dels Ibers, que seguia dominant les portades a casa nostra pels romans, que construïren la via Strata per enllaçar Marsilia amb Ilerda. I les bruixes nostres, iberes, foren acceptades i assumides pels nous pobladors, amb tradicions basades essencialment en la mitologia grega.
I quan aquestes terres catalanes foren ocupades pels gots, que introduïren el cristianisme, primer en versió arriana, la dona bruixa, la dona curandera, va ser substituïda per l’home autoritari, capgirat de pensament, que no assumia ni les idees, ni els estatus, ni les religions, i menys encara les bruixes catalanes. I això, sense demostrar els invasors, en cap cas, la seva autoproclamada ciència, que molt possiblement era inferior a l’experiència ancestral de les nostres bones bruixes.
Les reunions de bruixes es feien en llocs allunyats dels pobles, en prats arrecerats per boscos i en nits de lluna plena, on la seva llum il·luminava, juntament amb la del foc, les esperades i/o temudes virtuts dels seus encanteris. I aquestes, les bones dones bruixes, foren titllades de dolentes, perseguides i moltes d’elles cremades. I així fou, com el santuari druida de Pinsent, sobre La Quera, a l’Alt Urgell, fou reemplaçat per un santuari dedicat a Sant Vicenç de Pinsent, des d’on es pot guaitar l’entrada de la Cova de Les Encantades. Lloc aquest, on les bones bruixes catalanes es reunien per intercanviar receptes i secrets, cosa que va desaparèixer llastimosament amb l’anomenada Inquisició. Fou en realitat l’eliminació de la saviesa i experiència de les dones, en general, i en el fer contra les bruixes, varen destacar-se els dominics. Es conserva un dels primers sermons que van fer durant la Quaresma de l’any 1404 a Friburg, que deia:
“Quan arribi l’Anticrist, Llucifer i tots els diables el serviran, els que el segueixin li faran reverència i homenatge com a un Rei. Els dimonis prendran formes humanes transformant-se en íncubes i súcubes, i faran creure als homes que posseeixen dones belles”.
Allunyades de la Inquisició, en el Pirineu català, renaixeren les bruixes bones, les de sempre, les que coneixien el cos humà i les herbes remeieres, les curanderes, entre elles les trementinaires. Eren dones de vida nòmada, coneixedores de gran quantitat de plantes medicinals, que no tenien ni havien tingut res de bruixes, sinó dones que varen decidir sobreviure portant un ofici i una vida de venedora ambulant, de remeieres naturals, per als mals de la salut del cos i, per què no, també de l’esperit. Senzillament eren fetilleres o remeieres. Jo crec que el mot que els escau és obvi: remeieres.
Ja només es recorden, de les últimes en l’exercici d’aquesta tasca, Sofia Montané i Arnau (1908-1982), del poble d’Osera (Alt Urgell), i Càndida Majoral, morta quasi als 101 anys, nascuda a Cornellana (Alt Urgell) el febrer de 1917 i traspassada a Sant Julià de Lòria (Andorra) el 4 de gener de 2018. Molts dels que per ella fores atesos, recorden, encara avui, la seva tasca. N’esperem el seu perdó, si! I no volem dubtar de la seva glòria eterna, per una vida dedicada a la cura dels altres!
Imatge molt utilitzada i molt irreal de la veritable tasca realitzada per les antigues bruixes catalanes, que dedicaren la seva vida de remeiera, de remeis naturals, a cuidar de la salut dels seus coetanis.