Fa quaranta anys que vaig visitar per primera vegada Portugal. Una barcassa ens va passar, amb el Seat 600, a l’altra riba del Guadiana i vam creuar el país de sud a nord en quatre dies. Aquest curt període de temps va coincidir amb el fet que la nostra filla comencés a caminar sola i, els que sou pares, ja heu comprovat que és una de les vivències més satisfactòries, només superada pel goig de veure un fill volar sol. Potser aquest esdeveniment singular del meu primer viatge és el que em genera simpatia envers aquesta nació que, gairebé en idèntiques circumstàncies, l’any 1640 va aconseguir la independència de Castella, mentre que nosaltres perdíem una de tantes picabaralles amb aquest veí que no ens estima i, inexplicablement (?!), no ens permet independitzar-nos. Els nostres segadors es revoltaren, però l’exèrcit és sempre l’exèrcit. Aleshores i ara, que ningú s’enganyi, per més disfressades chaconianes que intentin enganyar-nos.
He visitat Portugal periòdicament, ajudat per bones guies i per l’insubstituïble Viatge a Portugal de Saramago. La primavera d’enguany he peregrinat de nou cap a l’occident peninsular per conèixer millor l’Alentejo, la regió situada immediatament sobre la franja costanera meridional de l’Algarve. Si en el primer viatge vaig liquidar el país en quatre dies, ara passaria idèntic temps només assegut en una plaça qualsevol d’un racó de poble, observant la caiguda pausada i regular de les flors acampanades dels majestuosos i abundants jacarandes. Les flors delicades formen una catifa uniforme i bellíssima, com les del Corpus d’abans, i sembla que ho facin en exclusiva per aquest rar viatger i la seva pacient acompanyant. Refugiat a l’ombra i homenatjat per les incessants ofrenes florals, poden passar hores sense que cap fressa trenqui la quietud i la lentitud proverbial portuguesa. Veig dones que no sé on van, i també algun home de tant en tant. Cada persona observada és una història vivent. Quantes novel·les es podrien escriure de cada vida? Un intenta endevinar les cabòries, inquietuds, tristeses i alegries tot analitzant el rictus de la boca, la lluentor de la mirada o la vivacitat o incertesa de la marxa de l’anònim que l’atzar col·loca escassos segons davant del viatger. I un nen juga amb un tros de parrac i els ocells fan viatges incessants… La diferència del meu primer viatge amb aquest és que aleshores hi anava i ara en vinc. La vida és un viatge d’anada i tornada. La tornada sempre és més reposada perquè res obliga, tot encanta, només hi ha sorpreses en les coses insignificants i un ja no pretén entendre res perquè fa temps que poques coses entén.
És clar que cada dia he menjat bacallà, que m’encanta, però també m’he llepat els dits tastant faves, cigrons, xampinyons, sardines a la brasa i carn gustosa gràcies al bestiar que pastura sanament tal com Déu mana. Un català que viatgi a terres portugueses nota la diferència de preus de manera clara. Els hostalatges i la manduca són a meitat de preu (no parlo de la capital, em refereixo a les zones allunyades del turisme de masses). He quedat meravellat, una vegada més, de l’organització territorial. Segueixen unes pautes semblants a les que Casasses va plantejar teòricament a l’inici de la democràcia: les municipalies. És una millor manera d’organitzar-se que amb les obsoletes comarques, les centralistes províncies o la mentalitat de campanar que fa que cada nucli urbà vulgui tenir de tot (sobretot polígon industrial!). El nostre territori fa plorar. No vull pas dir que l’urbanisme portuguès sigui sempre encertat (té molta més qualitat l’arquitectura gràcies a l’escola de Siza i algun altre assenyat). És gràcies a la divisió territorial que es conformen unes xarxes que afavoreixen una qualitat de vida superior. El municipi de Castro Verde, per exemple, és paradigmàtic del que estic dient. La seva descoberta ja justifica un viatge. Portugal no té pintades a les parets. A cada poble, per petit que sigui, hi ha serveis sanitaris públics, nets i proveïts de tot el necessari talment com si fossin els d’un hotel. Els jardins urbans són una preciositat i no tenen res a veure amb aquestes mariconades que els modernos ens han venut com a disseny. Ja sé que els plans FEDER els han estat com un manà, però el diner abundant sovint acaba malbaratant idees. No és el cas de Portugal. La tardor passada vaig visitar la zona de Trás-os-Montes i allà encara és més evident el ressorgir d’un país que envejo.
