Sí, en ple passeig de Vicenç Bou tenim quaranta moreres mutilades, i també uns seixanta xiprers. Molta gent els ha vist, però potser no s’hi han fixat prou, els han passat desapercebuts. Doncs sí, són els últims arbres d’aquest passeig, a la part que ja és carretera. En el moment d’escriure aquest article, fa només pocs dies que han estat “podats”, bé, si a això que els van fer se’n pot dir poda: els van trencar les branques de manera barroera, sense tenir en compte el fet de poder-los donar una forma bonica, escaient, adequada; no els van tallar les branques seques, que és un dels requisits fonamentals de la poda; en van deixar sense podar; n’hi ha de tota mida i de tots els mals gustos, i tampoc van tenir en compte que fos el temps adequat, perquè n’hi havia que ja tenien uns bonics rams de les flors que fan aquests arbres, que són preciosos. Tan bé que han podat els que adornen i fan una agradable ombra al passeig marítim de l’Estartit i molts d’altres. Per què serà això, em pregunto?
Entre d’altres possibilitats, se m’acut que possiblement els responsables de controlar aquest bunyol no ho han pogut supervisar, pels motius que sigui. Tothom té molta feina, i sé que això no és competència dels nostres jardiners… Segur que la regidora de Medi Ambient no n’ha estat informada. Pel que sé, per sobre d’aquests arbres hi passa una línia d’alta tensió i és competència de la companyia elèctrica tenir cura que cap d’aquests arbres pugui tocar-ne els fils, ja que representaria un perill. D’acord, és justificat. Però no podria algun entès en poda, algun dels jardiners municipals ?que en tenim una bona colla i de ben segur que competents? assessorar els treballadors de la companyia elèctrica a l’hora de podar arbres? No crec que això sigui tan difícil! I aquests homes, la feina dels quals deu ser posar fils de llum o ajudar a fer-ho, a més d’adquirir nocions de poda ho farien més bé.
Jo, quan vaig veure de la manera que podaven els arbres, ho vaig comentar amb gent que també estava indignada per aquest fet, i amb persones que n’havien parlat amb qui els podia informar, i amb algun jardiner d’ofici, i ningú s’explicava per què podien haver fet una cosa tan mal feta. “Els pobres arbres ja s’han refet”, em deia un jardiner, i afegia, “i els que encara no ho han fet, ja ho faran, però la forma que els han donat és llastimosa! Els han tallat les branques que anaven enlaire, però de les que estaven orientades cap a terra, no n’han tallat cap. Pobres arbres! Quan passes per aquell indret i te’ls mires semblen avergonyits, com si et diguessin ‘què hi podem fer nosaltres, si ens han deixat d’aquesta manera, sense cap, amb una branca llarga i una altra que no fa ni un metre, i ens han deixat totes les branques mortes, que tant ens convé que ens treguin… Ja ens hem afanyat a treure fulles per dissimular així les nostres malformacions. És tot el que hem pogut fer!’”.
No sé si algú amb prou responsabilitat llegirà aquest article, perquè si és així, en el meu nom i en el d’una colla de gent amb qui he parlat i que m’han demanat que fes aquest escrit, els pregaria que l’any que ve es recordessin que els hem demanat ajuda perquè aquests arbres puguin presumir d’una bonica forma i oferir un passeig relaxant als que freqüentem aquest indret. Crec que aquesta petició no comportarà ni més feina ni més despeses per fer-la bé. Només cal negociar-ho!
