Antígona és una de les tragèdies més populars del dramaturg grec Sòfocles. En el nostre país comptem amb una versió adaptada de l’obra editada pel mestre Salvador Espriu.
La figura d’Antígona és, sens dubte, una de les més simbòliques que ens ha llegat la cultura clàssica. Potser per aquesta condició simbòlica, o potser per la seva vida gestada en una tragèdia constant, aquesta ha captat l’atenció de tants altres abans que la d’un servidor.
Antígona representa la desobediència davant les injustícies que les lleis ens imposen. Lamentablement, aquestes injustícies en els dies que corren són més que mai, recurrents. Abans de res, m’agradaria assenyalar que les lleis, com la condició humana, són imperfectes. Fruit d’aquesta imperfecció, observem casos com el que m’ha impulsat a escriure aquest text. Òbviament, el cas que m’ocupa no acabarà en una tragèdia com la d’Antígona, però per desgràcia sabem que una persona pot morir en vida.
Segurament a dia d’avui coneixereu el cas del Quim Nolla; si no és el cas, us convido a investigar pel vostre compte. Fa uns dies, va transcendir als mitjans que el nostre jove conciutadà havia d’ingressar a la presó per-atenció!- 2 anys i un dia. El que suposava, segons la legislació vigent, l’entrada immediata a la presó. Naturalment, aquest fet provocarà que el Quim haurà de patir un estigma social per la resta de la seva vida.
Finalment, després de recórrer a tots els mitjans per evitar aquest fatídic desenllaç, aquest s’ha acabat produint. No deixa de ser xocant la facilitat amb la qual un pot veure la seva vida escapçada. Vivim en temps difícils, on una llei coneguda com a llei mordassa ens limita a expressar el nostre descontentament. Un descontentament legítim, perquè som un dels col·lectius que més ha patit els efectes de la crisi que estem travessant. Els joves ens sentim desemparats davant d’una societat que ens obliga a portar al límit, en alguns casos, les nostres famílies. Per veure com després les oportunitats laborals són escasses i mal pagades en molts casos. Alternatives? Marxar al món i obrir-se al món, si ens ho podem permetre.
Quantes Antígones més serem capaços de tolerar? Quantes oportunitats perdrem? No podem fugir de les nostres responsabilitats com a societat. Cal reflexionar o almenys tenir la capacitat de ser autocrítics, aquesta es l’única manera d’avançar com a societat. Mentre no trobem una solució política o social, aquests casos no tindran aturador.
