Els pintors realistes i impressionistes del segle XIX pintaren sovint escenes en què s’hi veuen dones fent tota mena de feines al camp, a la indústria, al comerç i a la llar. Dones que seguen, caven, pasturen vaques o ovelles, abasten pomes, recullen espigues o patates; que filen, cusen o broden en la intimitat de la llar; que tenen cura de mainada i malalts; que manipulen un teler en una nau industrial o reparen xarxes de pesca en una platja… És especialment impactant La nena obrera (col·lecció particular), l’obra mestra de Joan Planella, quadre-denúncia que aviat esdevingué la icona de l’aspecte més execrable de la revolució industrial. Es tracta, sempre, d’obres pintades per homes, atès que llavors era una creença general que les dones no tenien talent per a la creació artística. Per a treballar durament dins i fora de la llar, en canvi, sí que servien.
Alguna de les feines representades – la de pasturar, posem per cas – exigia més agilitat que esforç físic, i per això solien encomanar-se a nenes. Altres feines, però, eren ben feixugues. Mireu, sinó, Les espigolaires de J.F. Millet (Museu del Louvre). Recollir, una a una, les espigues que restaven als bladars després de la sega era una feina agrícola que havien fet algunes de les nostres àvies i que trencava les seves esquenes de tant ajupir-se i alçar-se sota un sol abrusador.
Una escena molt pintada dins del gènere suara esmentat és la que representa dones que renten roba a la vora d’un riu o bé en un rentador, la feina més comuna i escarrassada en el món femení. A mi m’agraden especialment dues pintures. Una és de Joaquim Vayreda, es titula Les bugaderes i es troba al Museu Comarcal de la Garrotxa; l’altra és d’Honoré Daumier, i sota el títol La rentadora la podem admirar al Museu d’Orsay, París. A l’oli del pintor olotí hi veiem un petit grup de dones rentant a la riba d’un riu; al quadre del pintor realista francès hi apareix una dona que puja una escala del Sena; amb una mà sosté un feix de roba que acaba de rentar, amb l’altra fa seguir una criatura que du una pala de fusta a la mà lliure. Ja fos al riu, sobre una pedra o al safareig, calia usar aquesta pala per picar la roba cop i recop per treure’n tota la brutícia.
Al nostre país no fou fins ben entrat el segle XIX que les dones d’algunes viles pogueren rentar la roba en safareigs públics. Les de Torroella de Montgrí en disposaren d’un des de l’any 1929, i durant quatre dècades moltes vilatanes hi anaren a rentar la roba. Quan vaig a caminar cap al riu m’agrada acostar-me a aquest racó de la nostra vila i imaginar-m’hi una colla de dones rentant la roba. L’aigua, a l’hivern, podia ser molt freda, gairebé glaçada. I la roba molla, que traginaven amb cistelles i coves, pesa molt més que la seca per més que s’escorri. La feina adoloria l’esquena, les cervicals i els genolls, escorxava les mans. Mentre rentaven la roba, les dones la feien petar. Si algú volia estar al corrent del que succeïa a la vila – quin vilatà estava molt malalt, quina dona esperava un fill o feia dur banyes al seu marit, quin havia fet Pasqua abans de Rams, quins veïns havien renyit després de dir-s’ho tot, amb qui festejava el fill d’en Pere o la filla d’en Berenguera – havia d’anar allà i parar l’orella una estona.
Rentar la roba era una feina assignada tradicionalment en totes les cultures a la dona; només en temps recents alguns homes de les societats més modernes han après a separar la roba blanca de la de color i a programar una màquina de rentar elèctrica, ja sigui a casa seva o en una bugaderia autoservei – on, dit sigui de passada, no s’hi fa gaire safareig, per no dir gens. Si preguntem a una dona d’una edat avançada i de condició humil quin és, segons el seu parer, l’invent més important de tot el segle passat, probablement ens dirà que la màquina de rentar automàtica. L’inventor d’aquest enginy domèstic – ho acabo de consultar – es deia Alva J. Fisher. Sabem qui és Belén Esteban, que no ha aportat res de bo a la humanitat, i en canvi ignorem el nom d’aquest gran benefactor del món femení. Coses de la vida.
A partir dels anys seixanta del segle passat, quan les màquines de rentar elèctriques començaren a envair totes les llars, les dones deixaren d’anar al riu o al safareig públic. Llavors, a molts llocs, els safareigs restaren abandonats durant molts anys. La idea, bastant recent, de preservar aquests espais públics em sembla magnífica. A algunes viles de França he vist safareigs d’aquesta mena tan ben conservats que fa goig de visitar-los. Al nostre país en les últimes dècades s’han fet obres d’arranjament a molts safareigs públics. Enguany li ha tocat el torn al de la nostra vila, que ara presenta una cara nova. Alegrem-nos-en. Tot i ésser una obra senzilla, eminentment pràctica, també forma part del nostre patrimoni cultural
