En les darreres setmanes han visitat Catalunya dues personalitats de prestigi internacional per impartir-hi conferències.
A finals de setembre, a Sant Cugat del Vallès, el teòric nord-americà i assessor de la Unió Europea, Jeremy Rifkin, reuní la plana major del govern català i centenars de persones més per parlar de quin model econòmic i social hauríem de construir per la Catalunya del futur. El discurs de Rifkin es fonamenta sobre la previsible millora de la productivitat del treball gràcies a una imminent tercera revolució industrial basada en l’internet de les coses i les noves tecnologies, cosa que ens hauria de permetre deixar de fer treballs físics, consumir menys energia i guanyar qualitat de vida. Un discurs, no cal dir-ho, molt fàcil de comprar.
A principis de novembre, la Universitat de les Nacions Unides va convidar el lingüista i pensador Noam Chomsky a Barcelona. Unes 1.500 persones van omplir l’auditori del Palau de Congressos, i s’estima que unes 3.000 van fer tard per aconseguir una de les entrades gratuïtes, però en aquest cas la representació institucional va ser més aviat escassa. Com és costum, Chomsky oferí un discurs crític amb les accions de les societats occidentals, amb missatges incòmodes pels seus governs. Els culpa (i ens culpa) de les tragèdies humanitàries associades a les guerres que promouen, inclòs el drama de la migració, i de la deriva feixista de moltes societats rendides al capitalisme neoliberal.
Els discursos de les dues figures no podrien estar més allunyats: l’un se centra en el futur, l’altre a interpretar l’ocorregut; el primer ven un optimisme radical, el segon obliga a confrontar realitats ignorades; Rifkin es belluga per l’escenari gesticulant apassionadament com un consumat venedor i mostrant-se resolut sobre el que ha de fer Catalunya per ser més competitiva, Chomsky no es mou del darrere del faristol des d’on lentament i amb to monòton va desengranant els seus arguments i assenyalant quines haurien de ser les prioritats reals de la civilització. Malgrat aquestes diferències, tots dos coincidiren en els seus parlaments a destacar que el principal repte de la humanitat actual és el canvi climàtic (Rifkin hi afegiria la crisi energètica i econòmica, Chomsky el risc d’una guerra nuclear).
No és per menys. Aquest 2016 haurà estat l’any amb la temperatura mitjana del planeta més alta mai registrada, batent el rècord de 2015, que al seu torn havia superat el de 2014. Els esculls de corall estan morint massivament a causa de l’increment de temperatura de l’aigua i de la seva acidificació. El seguiment del gel àrtic que s’ha fet des dels anys 80 revela que tot just en queda un 50% del que hi havia poques dècades enrere. El nou president de la primera economia del món ha anunciat en campanya la voluntat d’abandonar els acords internacionals de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. Espanya, tot i comprometre’s a respectar-los, encara no ha ratificat l’acord de París i hi ha aportat tot just un 1% dels fons que havia promès. Les ciutats viuen regulars episodis de contaminació atmosfèrica perjudicial per a la salut de la ciutadania, al mateix temps que es promou la venda de vehicles privats i s’aproven lleis en contra de les energies renovables, mentre les companyies elèctriques s’han embutxacat més de 4.000 milions d’euros aquest any.
Malgrat tot, també hi ha algun signe per a l’esperança. Els acords de París contra el canvi climàtic estan avançant en el seu desenvolupament a un ritme sense precedents, i menys d’un any després de la seva aprovació ja ha entrat en vigor gràcies a la ràpida mobilització de molts estats. A partir d’ara caldrà veure si aquests compromisos es tradueixen en fets i les economies van fent una transició cap a la no emissió de carboni. Paradoxalment, podria contribuir-hi Trump. Si fos fidel a les seves promeses electorals de major proteccionisme cap al comerç dels EUA i de rebuig als mal anomenats tractats de lliure comerç, el transport de materials i mercaderies pel món, un dels grans responsables del consum de combustibles fòssils, es desacceleraria. Però costa fiar-se’n. És més probable que els canvis arribin empesos des de la ciutadania. Fa pocs dies es va estrenar en obert, per a tot el món, el documental Before the flood (“Abans de la inundació”), produït pel prestigiós director Martin Scorsese i conduït per l’actor i activista Leonardo di Caprio. L’equip va viatjar arreu del món per documentar els efectes del canvi climàtic i plantejar solucions, tant a les transformacions dels ecosistemes, com a l’amenaça que representen per a les societats. Tot i que moltes de les propostes van en la línia dels canvis tecnològics suggerits per Rifkin, la seva implantació real depèn de la mobilització de la ciutadania, en la qual Chomsky diposita la seva confiança per forçar els governs a portar el canvi desitjable.
