Voldria retre homenatge a un poeta català, Apel·les Mestres i Oñós, nascut a Barcelona el 29 d’octubre de l’any 1854 i mort el 19 de juliol de 1936.
Sortosament no va sofrir els riscos i penúries d’uns anys de guerra, que no vull qualificar, perquè encara els recordo aquells anys: llargs per la durada i per la por, per a mi viscuda des dels sis als nou anys, completats amb una continuació en el temps difícils. Personalment, no recordo haver tingut infància! I és per això que em fa goig recordar avui l’obra d’Apel·les Mestres, un escriptor i dibuixant català, que sortosament no va viure una guerra cruel i una postguerra ominosa.
Escriptor i notable figura de la literatura catalana, al temps que dibuixant, amb una forta expressivitat, artista polifacètic i un verdader iniciador de les historietes, que conreava amb la gran perícia d’un artista realment polifacètic: cultivà la poesia, les historietes, el dibuix, el teatre, i fou notable figura de la literatura catalana. Val la pena llegir-lo i recordar-lo.
Un artista que també col·laborà en la premsa periòdica de la seva època.
No disposo de massa espai, però crec que les tres poesies que he inclòs poden ser una petita mostra, reflectida aquí, per donar peu i força a les meves afirmacions. Espero que sigui per al vostra plaer.
CANÇÓ DE TAVERNA
A la taverna d’en Mallol,
s’hi riu i plagueja:
a la taverna d’en Mallol,
molts hi entren amb lluna i en surten amb sol.
A la taverna d’en Mallol,
s’hi veu i s’hi juga;
a la taverna d’en Mallol
dels diners que hi entren no en torna ni un sol.
A la taverna d’en Mallol,
s’hi canta i s’hi balla;
a la taverna d’en Mallol,
tal hi entra donzella que en surt com Déu vol.
A la taverna d’en Mallol,
hi ha hagut punyalades;
a la taverna d’en Mallol,
diuen que eren quatre contra un home sol.
A la taverna d’en Mallol,
no tot són rialles;
a la taverna d’en Mallol
han tancat les portes en senyal de dol.
LA MEVA LLENGUA
No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.
L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non la més formosa
bressa, amorosament, ma son primera.
L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia.
L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida poncella
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”
va dictar-me l’amor en eixa llengua.
L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.
L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.
L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella…
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva.
FLORS DE SANG (1917)
LA PAU
A la Haia hi ha un palau
de superba arquitectura:
és el temple de la Pau,
la Divinitat futura.
Però des que els sobirans
hi hostatjaren la Deessa,
no hem tornat més, els humans,
a contemplar sa bellesa.
I em temo que aqueix palau,
de tan magistral fatxada,
siga una presó on la Pau
hi deu viure engrillonada.
Com dic a l’inici “fou notable figura de la literatura catalana”.
Me n’he congratulat quan al Consell Comarcal i al Centre d’Estudis de les Garrigues se’ls hi va acudir organitzar una important activitat literària, i no puc sinó aplaudir-los si, al damunt, arriben a un acord perquè l’Editorial Fonoll en publiqui les actes.
