Argentina
Canto a mi Argentina
Susana Serra
Soy hija de una tierra de anónimos héroes que no supieron nunca de odios ni ambiciones,
que arriesgaron sus vidas defendiendo lo nuestro con pasión, con orgullo, con furias
indomables.
Soy hija de una tierra salvaje y soberana que regó sus simientes doradas en las pampas con
la sangre de indios y el sudor de sus gauchos.
Tierra de mujeres que jamás titubearon en guiar un arado o enhundir una lanza
que a la par de sus hombres bordaron en el llano un enjambre de surcos… o montando un
caballo, con furor, con soberbia, defendieron sus hermanos.
Soy hija de una patria maravillosa y bella que se extiende orgullosa desde el sol hasta el hielo
con sus Andes soberbios, con su mar impesuoso, con sus rios profundos, dominantes, viriles
y sus pampas fecundas, y su sol y su cielo.
Tierra en que se yergue majestuoso a lo lejos un ombú milenario, que en su afán de crecer
por dar sombra a su gaucho olvidó hacerse árbol.
Tierra en que millares de seres ignorados perdidos en el norte, o en su sur tan agreste en
pequeñas escuelas van dejando sus vidas enseñando a escribir, a leer, a ser alguien.
Tierra de paz en que el hombre, aunque aprendió a ser soldado no quiere más vertida la
sangre de sus iguales por intereses ajenos, por ambición , o por “algo”.
Tierra en que todo aquel que quiera ser nuestro hermano y trabajar y luchar con denuedo,
sin cansancio no le pregunta jamás que color tiene su piel, de qué país viene él, cuál es su
Dios , o su ideal.
Tierra en que su bandera, guarda en sus paños sagrados envuelto en blanco y celeste, un
bagaje de recuerdos en que se mesclan sin pausa, el oro y rojo maternos;
pues es tierra con arterias donde con fuego circula la roja sangre española y la morena
araucana; con su pasado de luchas, de heroísmos, de leyendas y un hoy de trabajo y fé que
quiere vencer mañana.
Es una tierra de paz, de risas que ahogan llanto, es mi país, su país, es mi Argentina, y ¡ le
canto!
Recita: Silvia Dezan
Cant a l’Argentina
Sóc filla d’una terra d’herois anònims que no tenien mai odi ni ambició,
que van arriscar la seva vida defensant allò que és nostre amb passió, amb orgull, amb fúria
indomable.
Sóc filla d’una terra salvatge i sobirana que va regar les seves llavors daurades a les pampes
amb la sang dels indis i la suor dels gautxos.
Terra de dones que mai dubtaren a fer anar una arada o enfonsar una llança,
que al costat dels seus homes van brodar en el pla un eixam de solcs o… muntant a cavall,
amb furor, amb supèrbia, defensaren els seus germans.
Sóc filla d’una pàtria meravellosa i bella, que s’estén orgullosa des del sol fins al gel
amb la supèrbia dels Andes, amb el seu mar impetuós, amb els seus rius profunds,
dominants, virils, i les pampes fecundes, i el sol i el cel.
Terra en què s’alça majestuosament en la llunyania una bella ombra mil·lenària, que, amb
l’afany de créixer per donar ombra al gautxos, es va oblidar de fer-se arbre.
Terra en què milers d’éssers ignorats, perduts en el nord, o en el feréstec sud, en escoles
petites, van deixant la vida ensenyant a escriure, a llegir, a ser algú.
Terra de pau en què l’home, tot i aprendre a ser soldat, no vol veure més la sang vessada
dels seus iguals per interessos aliens, per ambició o per alguna cosa.
Terra en què tot aquell qui vol ser el nostre germà i treballar i lluitar amb ànim, sense descans,
no li pregunta mai de quin color és la seva pell, de quin país ve, qui és el seu Déu o les
seves idees.
Terra en què la seva bandera guarda, en les seves teles sagrades de color blanc i blau cel,
un bagatge de records que es mesclen sense pausa, l’or i el vermell materns;
doncs és terra amb artèries on circula amb foc la roja sang espanyola i l’araucana* morena;
amb el seu passat de lluites, d’herois, de llegendes i un avui de treball i fe que vol guanyar
demà.
És una terra de pau i de riures que fan callar el plor.
És el meu país, també el teu, és Argentina i per això canto!
*nom que reben els últims indígenes establerts a l’Argentina
