“Per a tot hi ha el moment oportú, i un temps per a cada cosa en aquest món (…). Temps de plorar i temps de riure. Temps de lamentar-se i temps de ballar (…)” Eclesiastès, 3
“Com pots dir que t’has esforçat a viure si ni tan sols has après a ballar?”
Hermann Hesse (1877-1962)“Només creuria en un déu que sabés ballar”
FW Nietzsche (1844-1900)
El ball pot ser un mirador immillorable per analitzar la societat i els seus components, i també l’evolució dels rols de la parella i la seva manera de relacionar-se.
El ball és entreteniment, però també pot ser un exercici social i un mirall de circumstàncies, ja que la música pot portar en el seu si el germen de la revolta. Recordem les pel·lícules Els rebels del swing (Swing Kids, 1993) a l’Alemanya de Hitler, on aquest ball era una forma de lluita i resistència, o Los rebeldes del rock (Red Hot, 1993) a la Rússia comunista, on la parella protagonista ha de demanar exili polític a Noruega després de complir la seva condemna per “compondre música sense llicència”. Recordem també que Felip V va prohibir la festa del Carnestoltes -amb els seus balls populars com un dels elements característics- l’any 1714 i l’any 1937 el general Franco el va tornar a prohibir.
Segons l’expert Aleix Cort, el ball és una activitat lúdica i social, una manifestació cultural, una forma de comunicació i expressió, un entreteniment que permet desconnectar dels maldecaps quotidians, realitzar una activitat física -que afavoreix el sistema cardiovascular i té efectes relaxants sobre el sistema nerviós tot proporcionant al cos i als músculs força, flexibilitat, resistència i ritme-, i fins i tot ajuda a millorar les relacions socials i a compartir un marc comú amb la parella.
Històricament havien defensat la importància del ball i la seva pràctica els filòsofs Sòcrates, que tingué fama de bon ballador, o Aristòtil, que afirmava que el ball ajudava a mantenir el cos en forma i aportava serenitat al rostre, força a les cames i lleugeresa.
Podem dividir el ball de saló en ball esportiu o de competició i ball popular o d’envelat. Aquest darrer, també anomenat ball social, el practiquen persones amateurs i és un dels elements típics de les festes majors a Catalunya. En canvi, el ball de competició -els primers campionats mundials de ball van tenir lloc a París el 1909- és practicat habitualment per professionals.
En el ball de saló els integrants de la parella assumeixen que “si un porta, l’altre ha de deixar-se portar”, amb l’objectiu de seguir una línia de ball harmònica com a unitat, però mantenint la personalitat de cadascun dels balladors.
D’entre tots els passos, el principal és el “pas bàsic”, ja que serveix per definir un ball i per realitzar les primeres evolucions per la pista. Anem a repassar algunes pinzellades històriques d’alguns dels balls de saló més representatius.
El vals vienès és la mare de tots els balls de saló i neix a finals del segle XVIII. La seva arribada significà una revolució a les sales de ball, i és que el fet que un home pogués abraçar una dona per la cintura en públic i seguir els acords d’una peça musical davant seu era impensable fins aleshores, perquè va marcar una nova forma d’entendre la dansa que més tard passà a ser coneguda com a ball de parella. El vals és, per tant, el primer ball que potencia el contacte físic entre ballador i balladora. Fins aleshores el ball era en grup. La paraula vals està lligada a walzen, que vol dir “fer girar”. Aquest ha de ser sempre lliscat, mai saltat. A vegades s’obliden els seus orígens camperols per acabar associant-lo erròniament a un ball d’inici aristocràtic. Compositors com Chopin, Liszt, R. R. Strauss o Ravel n’han fet peces musicals memorables. La popular cançó L’estaca, de Lluís Llach, és també un vals. La família Strauss és la que va fer que el període comprès entre 1850 i 1900 es conegués com “l’època del vals”.
El fox pren el nom de l’artista californià Henry Fox (1882-1959), que va inventar aquest ball que començava amb una “caminada” lenta en dos temps que trencava amb una sèrie de “trots” d’un temps cadascun, motiu pel qual se l’anomenà fox trot. El ball arriba a Europa amb la I Guerra Mundial. El conegut poema d’Espriu I beg you pardon va ser musicat per Raimon a ritme de foxtrot.
El pasdoble té el seu origen a finals del segle XVIII a França, on s’utilitzà en marxes militars. Posteriorment es va fer popular a principis del segle XX i a Espanya es podia escoltar en revetlles, espectacles taurins i sarsueles. Els passos són curts i les seves figures estan inspirades en el ball flamenc i els moviments del torero a la plaça.
El bolero és un ball de ritme lent i abraçat, còmplice ideal per als encontres amorosos. Almodóvar al cinema (Entre tinieblas) i Teresa Pàmies en una novel·la seva (Coses de la vida a ritme de bolero) el reivindiquen. Bésame mucho (1941) de Consuelo Velásquez és un dels boleros més famosos de la història.
El rock’n’roll és el primer exemple de música generacional en la història de la música popular. Va ser una manera de veure la vida, de vestir, de tota una generació jove. Noms mítics com Elvis Presley, Chuch Berry, o Jerry Lee Lewis, entre d’altres, varen consolidar aquest nou ritme musical.
El txa-txa-txa és un ball en el qual predominen les voltes i les figures i es pot considerar com un derivat del mambo, que comença a Cuba entre 1949-53 com una mena de patriotisme musical per donar resposta a la fúria del rock-and-roll, encara que paradoxalment moltes de les seves figures tenen noms anglesos: newyork, hand to hand, etc. Adopta aquest nom com a imitació de fregar els peus a terra mentre es balla. Segons Aleix Cort, hi ha pocs racons del món que puguin presumir d’haver creat tants ritmes com Cuba, malgrat la seva petita extensió: ritmes com el bolero, el txa-txa-txa, l’havanera, el mambo i la rumba són nascuts a l’illa caribenya.
El swing (gronxar, balancejar-se) neix el 1935 i gràcies a compositors del talent de Duke Ellington, Glenn Miller i Benny Goodman, acabà desplaçant el foxtrot entre les preferències del jovent. Variants seves són el lindy hop, que permet passos semiacrobàtics i que va ser publicitat com el ball nacional dels Estats Units, i el jive (amb salts i acrobàcies). Ens recorda l’escriptor Valentí Puig que Glenn Miller va ser la música dels aliats que anaven avançant cap al cor d’Europa per derrotar Hitler.
El tango, a l’inici, era un ball per a homes que intentaven demostrar la seva habilitat en pistes de terra. Hi ha qui diu que neix a Montevideo i qui defensa que ve de Buenos Aires, però començà al carrer, a cel obert, als prostíbuls. El 1910 el govern argentí el va prohibir per considerar-lo immoral i indecent. El període posterior a la I Guerra Mundial és el de la seva internacionalització. El cap, en línia recta sempre amb el tors, contrasta amb la complicada mobilitat dels peus. El kàiser Guillem II el va prohibir als seus oficials. L’arquebisbe de París també al seus feligresos l’any 1913. Finalment el papa Pius XII l’acabà aprovant sense gaire convenciment i a partir d’aleshores es deixà de veure com un producte “obscè i miserable” com l’etiquetaven els seus detractors. El 1917, Carlos Gardel creà el tango cançó. És un ball molt sensual que té figures típiques com els vuits (endavant, endarrere, de tancament), la mossegada (o sandwich), la mitja lluna, la caiguda, etc. El tango és ritme, nervi, força i caràcter. Compositors com Albéniz o Stravinski n’han escrit obres mestres. Un tango de saló famós és Hernando’s hideway (Adler i Ross).
La salsa és una música afrocaribenya que actualment està de moda. Seria una forma de ballar més que un ball amb barreja de diferents ritmes de balls tropicals.
El merengue és el ball nacional de la República Dominicana. És un dels balls llatins més antics. Una llegenda explica el seu origen referit a un gran heroi ferit en una cama durant una revolta indígena contra els conqueridors espanyols. En arribar a l’aldea s’organitzà una festa en el seu honor. Quan veieren que l’homenatjat ballava arrossegant la cama ferida, els habitants del poble, per compassió i solidaritat, van decidir imitar-lo i així va néixer el característic moviment de malucs del merengue, que es caracteritza per no tenir un pas bàsic i donar total llibertat de moviments i de figures.
La bachata és un derivat del bolero que va néixer a Santo Domingo a la dècada dels 50. Diu el professor de ball Jordi Traver que “la bachata sembla especialment feta per posar un parèntesi romàntic entre merengues més o menys ràpids”.
Finalment i per ressaltar el benefici terapèutic del ball de saló, comentem un estudi científic realitzat per uns metges alemanys que van analitzar 24 persones amb una mitjana de 16,5 anys d’activitat de ball de saló no professional, d’edat entre 65 i 84 anys. Aquest grup es va comparar amb un altre de similar en educació, gènere i edat, però sense activitat de ball o activitats esportives. Els autors van analitzar paràmetres posturals i d’equilibri, temps de reacció, comportament motor,tàctil i cognitiu. A cada un dels diferents àmbits, el grup de balladors va tenir un rendiment superior en comparació amb el grup no ballador. Els investigadors varen concloure que mantenir un horari regular de dansa pot preservar no només les habilitats motores i perceptives, sinó també les cognitives, i això pot ser un remei fàcil contra la limitació funcional pròpia de l’edat. Per tant, l’efecte beneficiós observat en el grup ballador implica que la seva pràctica regular permet una raonable preservació i millora en la competència per a les activitats pròpies de la vida quotidiana. I això d’una manera senzilla, eficaç i lúdica. Els autors donen un consell ben simple: “Sense vergonya i sense reticència, si pots, deixa fer la música… i balla”.
Això també aniria d’acord amb allò que escriu l’humanista alacantí Antoni Seva: “El cervell sedentari s’enterboleix, s’esmussa. Cal treure’l a passejar per airejar-lo i agusar-lo. Les cames són un òrgan del pensament”. També diu: “Els dies carreguen de plom les cames”. El ball de saló, per tant, en pot ser un bon antídot.
Agraïments: a Joan Rius, Tere Aran i Fina Alió, per la revisió crítica al present manuscrit.
Dedicat a l’avi Adrià i a l’àvia Pepita, uns grans balladors.
Referències bibliogràfiques
- Cort, A. 100 històries sobre el ball que t’agradaria saber, Cossetània, Ed. Valls, 2017.
- Arboix A. “Baile, actividad física y bienestar en la vejez”. A: 7DM, n. 830, abril 2011, pàg. 52.
- Kattenstroth J-C, Kolankowska I, Kalisch T, et al. Superior sensory, motor, and cognitive performance in elderly individuals with multiyear dàncing activities, Front Ag Neurosci 2010; 2:A1 (doi: 10.3389/fnagi.2010.00031).
- Seva, Antoni. Màximes i pensaments, Publicacions de la Universitat de València, 2018.
- “Balls de saló. El setè cel. Entrevista a Jordi Traver”, 26 de febrer de 2015 <https://www.youtube.com/watch?v=6NNw0NygUuQ>
