O ens queixem de fred, o de calor. Ens molesta la tramuntana o la pluja, que no para just el dia que més desitgem que faci bo! Mai estem contents… excepte una escassa dotzena de dies a l’any que ningú gosa revoltar-se. Tots coincidim aleshores que la temperatura és ideal. El sol es converteix en una dolça carícia i a l’ombra es gaudeix igualment d’una placidesa indescriptible, un regal dels déus. Aquests rars dies de bondat climàtica en extrem solen coincidir a finals d’abril (els idíl·lics sants jordis) o primers de maig. Doncs bé, el primer cap de setmana de maig a Barcelona s’organitzen uns concerts de música antiga als patis i places del barri gòtic i sempre els recordo acompanyats d’un temps atmosfèric exquisit. Tot plegat produeix un estat d’estranya embriaguesa, si per embriaguesa entenem sortir d’aquest món tan avar en proporcionar-nos estats que solament devem sentir, sense poder-ho recordar, quan estem confortablement instal·lats dins la placenta materna.
Enguany, a més de dies esplèndids, hom ha gaudit d’una vegetació urbana exuberant gràcies a les generoses pluges que han beneficiat una verdor inèdita en molts anys. Quin espectacle tan gran observar els efectes del contrallum sobre el fullatge! Sol exacte, verdor de paleta del pintor més imaginatiu… esclat de joventut de cossos perfectes i bells que anhelen menjar-se el món. I allà, passejant, uns vells que somriuen feliços i obliden, momentàniament, les xacres i la mort perquè ¿com casar tanta frondositat, tant d’esclat de vida amb la lletjor de l’artrosi, les molèsties de les incipients cataractes o els pinçaments dolorosos? ¿Com pensar que hi ha mort en un món que tot es viu? Solament en el transcurs d’aquests dies especials hi ha un armistici i el món queda lliure de pecat.
Els concerts a l’aire lliure del barri gòtic de Barcelona s’emmarquen dins del Festival de Música Antiga que porta ja trenta-dues edicions. Enguany el Festival estrena director, Jan Van der Bossche, fins ara director del prestigiós Festival d’Utrecht. Desitjo que el Festival vagi a més, en quantitat i qualitat. Barcelona es mereix un festival musical potent. Quan des de la perifèria comarcal reivindiquem més atenció i una justa descentralització tenim raó, però no en tenim quan ho volem a costa d’empetitir la nostra capital, Barcelona. Sense Barcelona, sense aquesta ciutat formidable, la seva vitalitat i la seva creativitat desbordant, faria temps que de Catalunya no se’n comptaria ni gall ni gallina. Un país fort, sí, però amb una capital indiscutible que ofereixi serveis immillorables, especialitzats, punters, i que es faci respectar. Això de tantes universitats arreu, mai m’ha fet gaire gràcia. La universitat, algunes vegades ensenya alguna cosa de bo, però el que de debò ensenyava era a viure a la ciutat, lluny de pares i trencant cordons umbilicals. Estimar Barcelona, sentir la ciutat com a pròpia i millorar-la, ens farà grans de veritat.
