Carta a D.

Carta d’amor d’André Gorz (Viena, 1923) a la seva esposa.

“Acabes de complir vuitanta anys. T’has encongit sis centímetres, no peses més de quaranta-cinc quilos i segueixes essent bonica, elegant i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai. Novament sento en el meu pit una buidor devoradora que solament pot calmar l’escalf del teu cos abraçat al meu.”Carta a D. és un petit llibre d’André Gorz que acabo de llegir. És una bonica i emotiva carta d’amor per a la seva esposa, abans de morir, després de cinquanta-vuit anys de convivència (us el recomano, sobretot als més sentimentals). Ja sé que això no és una gran novetat, que hi ha molts matrimonis que també han viscut aquests anys junts, però potser sense aturar-se a pensar en el privilegi que han tingut, potser sense valorar la importància de la seva relació, entesa com a cosa natural, sense pensar que per aconseguir- ho han calgut, a més d’un gran amor (i de vegades no tan gran), importants renúncies, pactes, comprensió, ajuda, voluntat, observació, saber ser oportú, saber donar-se, saber escoltar i perdonar i, segurament, moltes coses més.

Carta a D. és un magnífic i breu relat de les vides dels seus protagonistes durant el seu llarg període de convivència, i planteja com en pot ser de gratificant i enriquidora per a la parella aquesta experiència, vestida tant d’alegries com de penes, de desencisos i goigs.

Segurament tothom ha viscut alguna mena d’amor: el de l’adolescència ?el primer? sempre el recordarem; el de la nostra joventut, potser més apassionat, i el dels primers anys de casats, ja més madur. Tots tenen el seu encís i són una part molt important de la nostra vida. Quantes pel·lícules o novel·les hem vist i llegit sobre amors feliços o desafortunats! Perquè un amor que ha perviscut durant molts anys amb la parella al costat és una vivència de les més enriquidores per a qualsevol persona.

S’ha plantat un arbre, era prim i delicat com una canya, s’ha pogut cuidar, regar, adobar, podar… Cada primavera s’ha fet més fort, més bonic. Ha donat fruits. La seva soca ja té molts anys, s’ha fet gruixuda i, encara que vella, aguanta, és forta i ben arrelada, i sosté bé les seves branques. Ja sap que no li queden molts anys de vida, però ha valgut la pena el camí recorregut.

Una nota en un apartat del llibre diu textualment:

“Van suïcidar-se els dos. Ell i la seva dona.
Van voler anar-se’n junts per si hi havia una altra vida en el més enllà.
Continuar-la, també, junts.”

No vull jutjar de cap manera aquest acte, el respecto. Tothom ha d’actuar segons la seva consciència.