El passat mes d’abril va venir a Catalunya a presentar el seu llibre Junto a mi pueblo, con su revolución Fernando Cardenal.
Durant molts anys va formar part del sandinisme. Fundador el 1977 de la Comissió Nicaragüenca de Drets Humans. Després del triomf de la revolució a Nicaragua,va acceptar diversos càrrecs: coordinador de la Creuada Nacional d’Alfabetització (1979-1980), vicecoordinador nacional del Moviment Nacional de la Joventut Sandinista (1980-1984) i ministre d’Educació (1984-1990).Va ser obligat a deixar l’orde dels jesuïtes al qual pertanyia i després de caure el govern sandinista, va reingressar a la Companyia de Jesús.
En descobrir la realitat de fam, misèria i injustícia a diversos països llatinoamericans, va fer aquest jurament: “Davant Déu prometo que sigui on sigui en el futur treballaré per la justícia, per la construcció d’una societat nova, per l’alliberament del pobres d’Amèrica Llatina, de tots els marginats i exclosos del continent. Això ho faré en qualsevol país on em toqui viure.” La fidelitat a aquest jurament marcarà la seva vida i els seus compromisos.
De les diverses declaracions que va fer en els dies que va ser aquí, en trec alguna per subratllar-ne el seu interès.
“La teologia de l’alliberament és la doctrina més propera a Crist?” A aquesta pregunta contesta: “Sens dubte. El gran missatge de Jesús va ser l’amor, no caiguem en l’error de posar davant altres aspectes. Tot moviment que es basi a estimar la gent, a lliurar-se totalment als pobres, és molt a prop de Crist.”
Aquesta claredat d’idees explica les seves decisions.
“I per què el Vaticà la condemna?” A aquesta pregunta respon amb contundència: “Per prejudicis, perquè no la coneixen bé. Sobretot el papa Joan Pau II, estava mal informat ?pel cardenal Obando? i va arribar a Nicaragua ben despistat.” Abans de condemnar-la, el Vaticà no hauria d’haver-se informat degudament? Per què tanta pressa a condemnar una teologia que porta a un compromís de treball pels pobres?
Quan li pregunten sobre el president de Nicaragua, Daniel Ortega, tot i reconèixer que en temps del sandinisme va fer bona feina, de l’Ortega d’ara en diu: “La corrupció és molt generalitzada amb Daniel Ortega. En ell hi ha una tendència cap a la dictadura. Sense cap cop d’estat ha aconseguit dominar tots els poders de la república.” És allò que “el poder corromp”.
En la xerrada a Girona i a la pregunta “què en queda de la revolució sandinista?”, va respondre “la gent que va aprendre a llegir i escriure continuen sabent-ne, i els afavorits amb la reforma agrària continuen treballant les terres que els varen donar, i l’esperit, l’ànima de la revolució, és en el cor de moltes persones i qualsevol dia por tornar a sortir.”
He deixat per al final la pregunta que considero més important: “Sempre ha preferit parlar de política que de teologia, oi?” La resposta és impressionant: “Estic en la política pel que vaig aprendre en la teologia. La connexió entre totes dues és l’amor. La política és l’expressió concreta de l’amor!”
És en l’amor on els nostres polítics posen la motivació del seu compromís?
