Mireia Rosich

i el seu llibre «L’essència del mite»

 

M’agrada força la mitologia. Molt. Té, damunt la filosofia, la superioritat innegable de la boniquesa i, encara, la d’ésser una gran mentida. Que potser és una veritat, perquè mai no sabem on acaba l’una i on comença l’altra.
Mercè Rodoreda (1908-1983)

Si tracéssim un mapa que inclogués tots els mites,
tindríem el dibuix exacte de l’ànima humana.
Rafael Argullol (1949)

Els mites són contemporaneïtat,
se’n nodreixen.
Teresa Costa-Gramunt (1951)

Els mites no són històries literalment certes sinó simbòlicament prenyades de veritats.
Mireia Rosich (1972)

 

Mireia Rosich (Tarragona, 1972) és llicenciada en història de l’art, bibliotecària i museòloga, i treballa de directora del museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. S’ha especialitzat en l’estudi de mites i simbologia de diferents tradicions.

Acaba de sortir publicat el seu assaig L’Essència del mite, on l’autora fa un recorregut a través de dotze figures femenines de l’Antiguitat clàssica que ens fan entrar en el paisatge de la mitologia grega i on cadascuna d’aquestes figures porta un missatge encapsulat de pregona actualitat.

Rosich ha seleccionat: la princesa cretenca Ariadna (amb el mític laberint), les Mènades o Bacants (seguidores del déu mistèric Dionís o Bacus), Pandora (la «calamitat bella», bonica per fora i maligna per dins), Hèlena (motiu de la Guerra de Troia), les Amàzones (guerreres indomables, ni mares, ni esposes), les Sibil·les (endevines, expertes en l’art de la profecia), Circe (una nimfa divina, una maga seductora), les Sirenes (símbol de les distraccions o temptacions que interfereixen en el camí de la maduració personal), la reina Penèlope (model en la Grècia clàssica i prototip de valors com la perseverança, la paciència i la lleialtat, però sobretot de la intel·ligència), Dànae (empresonada innocent, fecundada per una pluja d’or i mare de l’heroi Perseu), Andròmeda (encadenada, víctima d’abús de poder, precursora de l’heroi Hèracles) i per finalitzar les Hespèrides (nimfes del paradís terrenal més esmentat en la mitologia grega).

Els mites, remarca l’escriptora Costa-Gramunt, no són relats literalment certs, sinó històries sembrades de veritats essencials que són narrades, interpretades simbòlicament o expressades a través d’obres d’art.

Rosich remarca també que un poble sense mites està mancat d’una poètica de l’ànima.  Els mites no són contes de fades, no eludeixen la part terrible, però aporten coneixement. Els seus esquemes bàsics es repeteixen en geografies molt distants (com la japonesa, la hindú o la cèltica). L’autora construeix un treball que intenta unir art, mite, símbol i la part humana subjacent que reverteix en la nostra experiència quotidiana.

Rosich és una professora sàvia que amb vocació docent ens regala en el seu llibre i amb la seva tria unes reflexions didàctiques i entenedores sobre els mites clàssics fonamentals de la nostra cultura. Amb el mèrit afegit que al mateix temps que ens instrueix també ens interpel·la i ens fibla. Perquè ens exposa els mites i la seva essència amb vocació docent per després inserir-los en la nostra contemporaneïtat i fer-ne immediatament una comparació provocadora.

Perquè de fet, encara que els mites universals i eterns que revisa siguin mil·lenaris, la seva temàtica no deixa d’exposar i reflectir les diferents essències de l’ànima humana. I l’ànima humana o l’esperit de l’home, malgrat l’inexorable pas del temps i els avenços tecnològics i materials assolits al llarg de la història, sempre continua sent la mateixa. No té  data de caducitat.

Perquè el que ens defineix -diu Rosich- no és el que ens ha succeït a la vida sinó el que hem fet amb això que ens ha ocorregut, si és que hem aconseguit transformar-nos i fer alguna cosa. Perquè és el viatge mateix, les experiències de la vida, el que realment ens fa créixer. El camí és l’aprenentatge. En la recerca hi ha la maduració. I en l’essència dels mites hi podem trobar semblances, reptes i respostes.

Els nostres museus són plens de representacions artístiques de mites, aquests relats formen part no només de la nostra cultura sinó que també són figures internes, ens diu Costa-Gramunt. Però aquests mites, aquests  temes clàssics fonamentals, a causa de l’actual desprestigi de les humanitats, han quedat malauradament apartats de l’ensenyament secundari obligatori i pateixen un oblit interessat, que ara més que mai ens cal reivindicar i recuperar amb urgència, si volem contribuir a formar una societat més culta, més crítica, més lliure i més ben preparada.

Referències bibliogràfiques

  1. ROSICH, Mireia. L’essència del mite. Editorial Kairós. Barcelona, 2022.
  2. ABRAMS, D. Sam i AYENSA, E. Una vela en el mar blau. Antologia de poesia catalana moderna de tema grec. Cal·lígraf. Figueres, 2019.
  3. COSTA-GRAMUNT, Teresa. «El mite és poesia». Núvol, 18 de maig de 2021.
  4. SIMÓ I RODRÍGUEZ, Joan. «A la recerca dels mites perduts». Núvol, 3 de setembre de 2021.

 

Minotaure

La meva mare va embogir d’amor
per un brau blanc. Dèdal li va cosir
una eròtica disfressa de vaca.

El meu pare, Minos, va dir a Dèdal
que em fes un gran palau: amb passadissos
cecs, amb els camins entortolligats
i les sales i cambres amagades.

A cada paret hi va fer posar
un mirall per repetir la cadència;
el ritme detestable de la bèstia.
M’avesaren a menjar carn i sang
i a viure clos en un mausoleu cíclic.

Jo era el fill i el monstre i tots sabem bé
que els monstres s’enduen la pitjor part
del joc dels averanys i dels profetes.

El cap del brau és només una anècdota.
La meva part pitjor és la part d’home.

Josep Lluís Aguilor (Manacor, 1967)

[Feliç qui, com Ulisses]

Feliç qui, com Ulisses
no ha sortit mai d’ Ítaca,
i al ritme de les messes
ha vist créixer el seu fill.

Feliç qui ha vist teixir
-sense mai desteixir-se-
el trellat d’una vida
gronxada per l’amor.

Feliç qui és rei del món
que la mirada abasta
i veu el pare ancià
que treballa el vinyet.

Feliç qui s’emmiralla
als ulls cansats del gos
i no sap res de Troia,
ni mai no ha vessat sang.

Feliç qui no retorna
perquè mai no fugí
i que va fent, per això,
el més bell dels viatges.
Joan Casas (L’Hospitalet de Llobregat, 1950)

Penèlope

tries els fils
com arrelats al mar

files l’escuma
amb dits cansats

veuen els ulls
més enllà de les ombres?

alta és la lluna
al fons del teu somni

amb dits d’argent
refàs el camí

destries els fils
del retorn i l’espera.

Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923-2009)

Ulisses

Només desitjo
el redós de la casa,
l’esposa dolça
i als ulls del fill els somnis
de tots els meus viatges.

Rosa  Leveroni (Barcelona, 1910-1985)

L’Olimp

El comandant de vol informa:
«A la seva esquerra la muntanya de l’Olimp».
I ens aboquem tots a les finestrelles
i amb el dit ens apressem a assenyalar-lo
als qui encara no l’havien vist.
I després de l’admiració primera
i d’alguna càmera que amb el zoom l’ha retratat,
tornem al catàleg de perfums del Duty Free
o al suc de taronja químic servit en got de plàstic.
Ens hem acostumat a veure el que de debò desitgem
lluny, petit, i al fons d’un paisatge amb neu al cim
i inaccessible.

On anem que ens n’allunyem?

Manuel Forcano (Barcelona, 1968)