El narrador i dramaturg rus Anton Txékhov va estudiar Medicina i va exercir la professió mèdica al llarg de la seva vida tan bé com va saber. Era un metge competent. Tot i això, la pràctica medicinal no l’omplia del tot. La seva autèntica vocació era la literatura. L’apassionava escriure. Contes i obres teatrals. Atès que tenia un gran sentit de l’humor, va escriure “La Medicina és la meva esposa, la literatura la meva amant”. I encara hi afegí: ”Quan em canso d’una passo la nit amb l’altra”. Avui dia Txékhov no gosaria dir tal cosa ni de broma, i no cal explicar per què. Però llavors corrien uns altres temps.
Així doncs, la Medicina era la professió de Txékhov, i la literatura la seva vocació. El mestre del relat exercia la Medicina sobretot per humanisme, perquè sabia que moltes persones necessitaven els seus serveis, que de vegades prestava desinteressadament. I, tot sigui dit, per fer alguns diners: ja se sap que viure de la literatura no és fàcil, encara que siguis un dels autors amb més prestigi de les lletres russes. Ara bé, el que autènticament feia vibrar Txékhov era escriure, i a aquesta activitat creativa dedicava tot el temps lliure de què disposava.
Tradicionalment, els fills seguien les professions dels seus pares. Al món rural, on la major part de la població era pagesa fins fa poques dècades, els hereus feien seguir el rem, com havien fet els seus avantpassats. A les viles, si el pare era fuster, botiguer, ferrer o paleta, posem per cas, doncs el primogènit havia de fer de fuster, botiguer, ferrer o paleta. A les ciutats, naturalment hi havia moltes altres possibilitats professionals, a més de les esmentades.
Per tradició o per raons pràctiques (continuar un negoci ja en marxa) generacions i generacions de fills han seguit les passes professionals dels seus pares. Fer una feina o exercir una professió perquè així ho ha decidit el destí comporta avantatges, però també inconvenients. Si no iguales o superes el teu pare, sempre seràs “el fill d’en Pere” o de qui sigui . I com que la majoria de les persones tenen autoestima, aquest anonimat pot arribar a ser frustrant. També pot succeir que la feina que fas o la professió que exerceixes no t’agradi gaire o gens. Que et deixi un regust d’insatisfacció. Que no t’ompli, vaja. La qual cosa no contribueix gens a la felicitat. Afortunat el que, a més de tenir una feina segura i ben pagada, torna content a casa seva en acabar la jornada laboral. És un privilegiat. Avui dia no trobareu gaires persones que puguin dir-ho.
D’un temps ençà, la major part de les persones trien la seva professió, són poques les que exerceixen la mateixa professió que ja feien els seus pares i avis. En molts casos, la feina dels fills i la dels pares no tenen res a veure. Esclar que això també passava, molt ocasionalment, en altres temps. Sòcrates, fill d’una llevadora i d’un escultor, esdevingué filòsof: esculpia ànimes i ajudava la gent a pensar, una “feina” molt meritòria. Avui dia no costaria gaire trobar un informàtic els pares del qual són pagesos, un metge de prestigi fill d’uns botiguers de poble, un afinador de pianos fill d’un vinater o un professor universitari fill d’un paleta.
En les darreres dècades han aparegut centenars de feines que els nostres avis ni tan sols haurien pogut imaginar. Viatjant per Bèlgica amb tren, una vegada vaig conèixer una dona jove amb qui vaig parlar durant un llarg desplaçament. Tot i que havia nascut a Barcelona, feia molts anys que vivia a Bèlgica i tenia ganes de practicar el català -li convenia, perquè el tenia molt rovellat. Quan li vaig preguntar a què es dedicava a risc de semblar indiscret, va somriure. “Netejo els vidres de les façanes d’edificis alts”, va contestar. La breu resposta em va deixar amb un pam de boca oberta. Certament, no hi ha gaire gent que es dediqui a aquesta feina tan perillosa, encara que es treballi amb arnesos i cordes i altres sistemes de seguretat. Mentre me la imaginava suspesa en la façana d’un gratacels a molts metres del sòl aquella viatgera m’explicà que, de fet, a ella el que de debò li agradaria era treballar de funambulista en un circ. Si em volia épater, ho va aconseguir.
En la societat actual s’esdevé un fet sense precedents: moltes persones tenen una formació, una professió i una vocació. A moltes la feina que fan no els satisfà. Els motius poden ser diversos: ja fa anys que l’exerceixen i se n’han cansat (estan cremades, es diu), tenen problemes amb els seus caps, no se senten prou valorades, no han sabut adaptar-se als continus canvis tecnològics… Si no tenen una vocació – una amant, que diria Txékhov – malament rai. Es passaran tota la nit amb la dona, que diria el gran narrador i dramaturg rus.
Espero que aquella catalana que un dia vaig conèixer en un tren camí de Gant hagi trobat el seu amant. És a dir, que l’hagi contractat l’empresari d’algun circ i es guanyi la vida desafiant el buit sobre un cable d’acer, ben tensa sobre la pista.
