Llops i bandolers

Llegendes torroellenques

Les muntanyes del Montgrí, avui casolanes i plàcides, no ho eren tant en temps passats. Les llegendes que contaré van de llops i de bandolers, que tant dels uns com dels altres ja n’hem perdut memòria. Són històries que he recollit d’en Miquel Pellicer del Mas d’en Bou i que la seva àvia li explicava dels temps del seu besavi, masover de la Torre Ferrana. No hi ha notícia que aquest mas, fortificat amb torre i matacans, patís mai perill d’assalt de pirates, situat com estava lluny de la costa, a la banda de Sobrestany, però sí que estava exposat al setge de quadrilles de bandolers o a l’atac de llopades.

Hi havia en aquells temps molts de pobres que demanaven caritat de casa en casa i diu que a la Torre Ferrana en passaven ben bé uns deu o dotze cada dia, que en sortien amb una llesca de pa, però molta gent es treia els captaires de sobre amb un “que Déu us empari”. És clar que n’hi havia que no es resignaven a esperar l’ajut diví i formaven bandes que atracaven cases i masies aïllades. Per defensar-se’n, a cada població important hi havia grups de voluntaris armats o sometents.

Miquel Pellicer, Mas d'en BouMolts pescadors de l’Escala tenien vinyes que treballaven en temps de mala mar. Un dia, un d’ells, veí de la Torre Ferrana, de nom Barral, va veure venir vuit homes i una dona d’aspecte sospitós. Se li varen encarar, li varen prendre un ganivet i veié després que es dirigien cap al mas. Va anar a avisar l’Escala i es va armar el sometent. Mentrestant els bandits havien tancat la família del mas en una habitació i, mentre fosquejava, anaven sorprenent els pastors dels ramats que tornaven amb vaques, ovelles i cavalls. Es feia tard, varen fer matar un xai, varen encendre el forn i amenaçaven de cremar el masover si no xerrava on amagava els diners.

Arribà el sometent, que encerclà la casa. De dos bandolers que feien guàrdia, un disparà contra en Barral, però aquest, que era fort i cepat, el matà, i també fou abatut el segon. Sortiren els altres bandits, dos més varen caure morts i els altres es varen rendir. I diu que diu que sometents i deslliurats es menjaren el xai i enterraren allà mateix els quatre morts, que allà deuen ser encara, sota terra, però ningú no n’ha trobat mai les restes per molt que s’hi hagi remenat.

Anem pels llops. Conta en Miquel que, aquells anys del seu besavi, a la llarga vall que baixa fins a la Torre Ferrana des de la Muntanya Gran abundaven les llopades, que d’aquí ve el nom de Coma Llobera. Els llops, afamats, sempre rondaven el mas cap al vespre, mataven algun xai esgarriat si els pastors badaven, i de nit si podien saltaven les tanques de les corts, menjaven el que trobaven i escuraven les restes i deixalles dels bassis.
Però vet aquí el fet llegendari. Al corral on tancaven el ramat de xais que hi ha al costat del mas, el terreny feia pendent, de manera que les finestres, que per dins eren a força alçada, per fora eren arran de terra. Diu que una vegada un grup de llops varen començar a rondar el corral i que acabaren saltant a dins per una d’aquelles finestres. Es posaren a matar el bestiar i s’atiparen de carn de xai. L’endemà pastors i masovers trobaren la destrossa, però no els llops. Aquests, en no veure manera de sortir, amb gran astúcia, havien apilonat les bèsties mortes a peu de finestra, s’havien enfilat per la improvisada rampa i s’havien escapat.

No us ho creieu? Una llegenda és una llegenda.