La fam de les Medes

Llegendes torroellenques

 

Tots els torroellencs portem al cor i al cap la imatge de les Medes, mar endins, ni lluny ni a prop, teló de fons imprescindible de la costa de l’Estartit. També en coneixem la constitució calcària, continuació de l’estructura del Montgrí, que dóna lloc en el subsòl, i sota mar, a balmes, coves i túnels. I la vegetació eixorca, que només dóna vida a quatre conills, si en queden, quatre ratinyols, lluerts, sargantanes i escorpins. I grans estols de gavians, això sí, amb els seus xerics impertinents.

Allà es refugiaven fa segles pirates i corsaris, que desembarcaven a la costa, atacaven i saquejaven masos i poblets, i segrestaven homes i dones que eren venuts com a esclaus al nord d’Àfrica. Atent al clamor popular, el bon rei Martí l’Humà, que li deien així per ser molt apersonat (per la seva “humanitat”), no pas pel seu bon cor, que potser també tenia, va decidir de fer bastir a les illes una defensa i un monestir. Acomplí el propòsit del rei el seu successor Ferran d’Antequera, que manà construir una torre i un convent, amb una capella dedicada a sant Miquel, amb capacitat per a dotze monjos i el prior, que havien de ser d’una orde militar, capaços de batre’s amb sarraïns, com els que anaven de creuada a Terra Santa, més fets a empunyar espases que a llegir llibres de missa.

Se’n féu càrrec, doncs, l’Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, establerta en altres illes de la Mediterrània, com ara Xipre o Malta. El mal és que a les Medes aquells frares cavallers no podien treure ben res de l’eixarreïda terra i hagueren de confiar a viure a base de caritat. Aconseguí el rei que la jerarquia eclesiàstica concedís indulgències a qui oferís almoines, però la caritat dels feligresos, que altres maldecaps devien tenir, fou escassa, i al capdavall els frares acabaren passant temporades tan magres que amb prou feines menjaven.

Els pobres frares cavallers ho varen deixar córrer. Sense ells, les illes queien un cop i altre en mans de pirates i corsaris moros, turcs o genovesos. La torre, de vegades recuperada i d’altres tornada a perdre, anà envellint. Fins que en temps del rei Felip II, l’any 1557, es volgué reconstruir i dotar d’artilleria, però per sobrepès s’ensorrà, ja que era construïda sobre roca calcària, molt poc consistent, balmada i sotmesa als embats de les tempestes.

De tota aquesta història, ben real, en va quedar en la memòria popular el trist record de la misèria i la fam dels cavallers del Sant Sepulcre encarregats de la defensa de les illes. I diu que des d’aleshores, i encara ara, les mares, exasperades quan els seus fills petits no volen menjar, els amenacen amb una frase de ressonàncies llegendàries:

Ja sabràs lo que és patir si un dia et persegueix la fam de les Medes