Vaig visitar Bilbao per primera vegada l’any 1971. Aleshores tenia un aspecte de ciutat laboriosa, tancada, com Gènova, Porto, o tantes d’altres que semblen despreocupades pel seu aspecte. L’any 1997 es va inaugurar el museu Guggenheim amb un edifici emblemàtic; va ser l’inici d’una transformació urbanística espectacular. Vaig deixar passar un llarg temps abans de visitar aquest museu perquè era molt discutit i temia que tindria un disgust. En l’entretant, amb motiu d’una trobada internacional de museus, vaig moderar una taula rodona a Barcelona en la qual un dels participants era Juan Ignacio Vidarte, director general del Guggenheim. Va rebre pals de tots costats per part de molts museòlegs indignats de la suposada mercantilització de la institució. Vaig poder mantenir el meu obligat paper imparcial de moderador en desconèixer de primera mà aquesta obra que ha canviat la ciutat.Finalment, vaig tornar a Bilbao l’any 2003 i, des d’aleshores, he freqüentat la ciutat invitat bianualment al Congrés Internacional de Drets Humans i he assistit cada primer cap de setmana de març al Festival Musika-Música que és, com exposava el mes passat, una de les “franquícies” del Festival de Nantes. Mai no deixo de visitar el Guggenheim i, tot i la meva tendència crítica envers les inversions museístiques, considero que l’obra de Frank O. Gehry és un encert arquitectònic i urbanístic que altres ciutats han volgut imitar amb escassa fortuna. És discutible si la seva edificació era prioritària o si el model de ciutat que ha impulsat és el que ha de ser. Si jo governés no hauria encarregat el Guggenheim, és clar, perquè tinc altres prioritats, però estem parlant del que tenim, no del que podia ser o del que subjectivament penso que hauria d’haver estat.
En el Guggenheim sempre hi he vist un bon ventall d’exposicions temporals, excepte en aquesta darrera visita, que només exposava l’obra del japonès Murakami, exemple clar de la crisi creativa actual; hem perdut el nord. És molt discutible dedicar el pràcticament únic espai d’exposició permanent (una nau de dimensions properes a les d’un camp de futbol) a les costosíssimes escultures gegants de Richard Serra (amb tota la meva simpatia per l’obra d’aquest escultor). És una desmesura. Malgrat tot, una visita al Guggenheim sempre és gratificant i més si un s’hi queda a dinar. La cafeteria serveix un menú del dia, sota els criteris del mateix cuiner del restaurant, Josean Martínez Alija, excel·lent, i a un preu per la gent que mirem prim. El Guggenheim ha passat una crisi a causa de la gestió barroera d’algun gestor i desitjo que es recuperi aviat.
Bilbao també gaudeix del magnífic Museu de Belles Arts; sempre em fa passar unes bones estones. Ara, una exposició sobre el noucentisme contrasta encara més amb la d’en Murakami. El Museu Basc, a la plaça Unamuno, mostra una bona panoràmica del país. Bilbao és una ciutat encantadora, neta, sense pintades, amb un sistema de tramvies excel·lent i modern…, una ciutat que té un alcalde que estima la ciutat i que cada any veig al Festival com a ciutadà amant de la música, fent les llargues cues per entrar, perquè les entrades no són numerades. Hi ha gaires alcaldes així? Catalunya i el País Basc no estan unides pel TGV. Ni fa falta. Per què tanta velocitat? Per què tanta pressa? Un tren convencional permet llegir un llibre d’anada i un de tornada! Altra cosa és que el disseny del TGV espanyol segueixi el model radial, independentment del dinamisme dels nuclis. Tot a Madrid! I això sí que em molesta perquè sense usar el TGV jo pago per aquells que tanta pressa tenen i no els agrada llegir.
