CATALUNYA VERSUS ESPANYA
Fi del món? Tinc la plena seguretat que quan aquest article veurà la llum el primer de gener del 2013, a emporion seguirem existint i tindrem els mateixos problemes d’avui. I que lamentablement no serà millor la perspectiva sobre un futur, avui incert. Incertesa que, com a catalans, ja hem après a conviure-hi. Permeteu-me una breu presentació autobiogràfica:
─ Nat el 4 d’abril de l’any 1930, tenia deu dies quan Francesc Macià va proclamar la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica.
─ Complia 9 anys l’abril del 1939 quan, captiu i desarmat l’exèrcit roig, s’havia acabat la guerra anomenada civil.
─ Una dictadura que semblava eterna.
─ Tenia 48 anys, el 27 de novembre del 1978, quan Joan Carles I va firmar la disposició final de la Constitució Espanyola, en la qual manava “a tots els espanyols, particulars i autoritats, que guardin i facin guardar la Constitució” (que incloïa el paper de l’exèrcit en la seva defensa).
─ I 82 anys quan el poble català va votar, amb una altíssima participació, en unes eleccions en què es demanava un sí o un no, el dret a decidir, amb uns resultats àmpliament favorables al sí. I una inoportuna caiguda m’ha reclòs quaranta dies a casa.
─ Quan la Conferència Episcopal Espanyola, amb l’abstenció dels quatre bisbes catalans, afirmava que “cap dels pobles o regions que formen part de l’Estat espanyol podria entendre com és avui si no hagués format part de la llarga història d’unitat cultural i política d’aquesta antiga nació que és Espanya. Propostes polítiques encaminades a la desintegració unilateral d’aquesta unitat ens causen una gran inquietud”. Sil·logisme fals i inexistent la “llarga història d’unitat cultural i política d’aquesta antiga nació que és Espanya”. Ja que Felip IV d’Aragó, Felip V de Castella, primer rei Borbó, era francès, nét de Maria Teresa d’Àustria i de Lluís XIV, que anunciava, el 16 de novembre del 1700, des de Versalles, al Tribunal espanyol, que acceptava la voluntat de Carles II, el seu cunyat, i presentava com a successor el seu nét de 17 anys, Felip Borbó, duc d’Anjou. Però no rei d’Espanya, ja que no existia com a tal regne, sinó com a rei de Castella, d’Aragó (Regne d’Aragó, Regne de València, Regne de Mallorca i Principat de Catalunya), regnes de Navarra, Granada, Toledo, Sevilla, Còrdova, Múrcia, Jaén, Regne d’Algarve, d’Algesires, de les Dues Sicílies, de les Índies, de les Illes i de la terra ferma del mar Oceà; cadascun amb corts, lleis, història, cultura, llengües i tributació diferent i descentralitzada. I aquests eren els seus regnes fins que el comte duc d’Olivares el va convèncer que havia de reunir-los en un sol estat, Espanya, fins a completar-la, per conquesta, per les armes, i pel Decret de Nova Planta del 16 de gener del 1716.
─ Resumint, sóc un home que ha viscut abans i després de Franco, català, catòlic, que s’ha imbricat en el context cultural i social d’allà on té la seva residència, que és pare i avi de família i que, amb moltes possibilitats, desgraciadament, podria ser testimoni del millor sistema educatiu ideat pel Sr. Wert per ”espanyolitzar tots els nens catalans’”, destruint al mateix temps la tasca feta i la història de la seva nació. Diu el ministre Wert que defensa Catalunya, els drets de dotze famílies que demanen el castellà com a llengua vehicular, quan ignora que a València són més de 93.000 els alumnes que demanen fer-ho en valencià, però se’ls ho nega. I què dir, segons els seus esborranys, dels drets dels immigrants que des de les Canàries van ser portats a la plaça de Catalunya de Barcelona? O els que varen arribar del nord de l’Àfrica. Hem de respectar els seus drets a la llengua pròpia, o bé malmetre un sistema que els ofereix una possibilitat d’integració en una Catalunya que els acull i la facilita amb el català, com a llengua vehicular, alhora que ensenya el castellà, que considero, també, realment important, però no únic.
Però la fi del món, suposadament predita pels maies i que el New York Times va afirmar que el desxifrat dels jeroglífics de la seva llengua, en els darrers 200 anys, és “un dels grans descobriments científics del segle XX”. Tasca que hauria sigut molt més fàcil si Fra Diego de Landa, nascut a Cifuentes, Guadalajara, membre de la Inquisició espanyola, que va dedicar-se a la conversió dels maies al cristianisme, al temps que destruïa i cremava tota resta de la seva llengua i cultura. Va aniquilar la llengua escrita cremant milers de documents, i gairebé destrueix tot el llenguatge parlat, ja que tota persona que adorés altres déus cometia pecat. I justificava l’assassinat, l’esclavitud, la conversió forçada, la repressió i la destrucció d’altres cultures i religions. El sacerdot va descobrir que tots els seus anys a Amèrica havien estat un complet fracàs i, fent gala de la seva intolerància, va donar lloc a la tortura i la mort a tota la regió del Yucatán. L’any 1699, soldats espanyols cremaven la darrera ciutat que posseïa una escola de mestres que sabien traduir jeroglífics maies. El 1720, no hi havia ni una sola persona viva que en sabés el significat. La resposta de l’Església Catòlica Romana va ser que Diego de Landa va dur a terme una inquisició sense autorització i el càstig fou uns anys d’arrest domiciliari a Espanya.
No es pot creure en les interpretacions d’un calendari, que fixa possiblement un final d’etapa de 5200 anys, no un final del món. Ni que la tensa relació Espanya-Catalunya no trobi finalment un camí que millori o trenqui la recíproca relació.
Em passarà com a Tàntal que, quan té a tocar els fruits cobejats, veu amb desesperació com la branca s’allunya una i una altra vegada; o pitjor com a Sísif? Condemnat a empènyer costa amunt una gran roca que sembla sempre propera a arribar al cim, però que rodola cap avall, un cop i un altre, com un miratge impossible, objectiu marcat que mai s’assoleix.
Amb moltes probabilitats, haurem tancat l’any fiscal amb un dèficit superior al que ens ha assenyalat el Govern central, que ens ha prestat uns diners, amb cert retard, que hem de retornar i pagar interessos i, pel nostre incompliment, podem ser objectes de qualsevol recriminació i sanció, per activa o per passiva, això sí legal, de la qual haurà de respondre un futur govern autonòmic?…
Encara que el mal ús que estem fent del nostre explotat món porti a un canvi climàtic que faci encara més difícil la convivència humana, voldria suggerir, per resumir i finalitzar aquest escrit, unes paraules de Marc Tul·li Ciceró: “Els sis errors de l’home: la il·lusió que els guanys personals s’aconsegueixen aixafant els altres. La tendència a preocupar-se per les coses que no es poden canviar o corregir. Insistir que una cosa és impossible perquè no podem aconseguir-la. No voler prescindir de preocupacions banals. Rebutjar el desenvolupament i el perfeccionament de la ment i no adquirir l’hàbit de llegir i estudiar. Intentar obligar els altres a creure i viure com nosaltres.”
