Catalunya guanya la seva primera Copa Amèrica femenina d’hoquei patins: reflexions i comentaris
Recordem una gesta esportiva recent que no ha tingut el ressò mediàtic que es mereixeria. Es tracta del meritori fet que la selecció d’hoquei patins femenina absoluta de Catalunya s’ha proclamat campiona de la Copa Amèrica 2011 després de guanyar Xile per 0 a 2 a la final celebrada a Sertaozinho (Brasil) en una trepidant competició que ha durat del 7 al 12 de novembre.
Les catalanes certificaven aquesta victòria que representa la consecució per primera vegada d’un títol esportiu molt buscat, després d’obtenir prèviament dos subcampionats, l’any 2010 a Vic i l’any 2007 a Xile. Els gols de la victòria del conjunt català van ser obra d’Anna Casarramona (1-0) i de Berta Tarrida (2-0). Amb l’acurada direcció tècnica de Josep Maria Barberà, s’ha aconseguit consolidar un gran equip. La màxima golejadora de la competició ha estat la jugadora catalana Cristina Barceló, amb 10 gols. L’àrbitre català Xavier Muñoz també va participar amb solvència en aquesta competició. El tècnic català, molt satisfet, comentava textualment després de guanyar la gran final: “ha estat un partit molt intens davant un dels millors equips del món”. L’entrenador ressaltava amb emoció que el títol representava la culminació i el fruit de cinc anys d’esforç i de treball, tot dient: “per a mi és un reconeixement a la feina feta de molts anys i un orgull com a català haver pogut representar el meu país amb veu pròpia i portar la preuada Copa cap a casa”.
L’expedició va arribar el dia 15 de novembre a les 16.10 hores, en vol procedent de Sao Paulo a l’aeroport del Prat de Barcelona on va ser rebuda pels familiars i un nombrós grup de seguidors i simpatitzants.
Aquesta fita esportiva no ens ha de fer oblidar que l’any 2002 es varen recollir més de 500.000 signatures de suport a la iniciativa que Catalunya pogués competir amb veu pròpia en l’àmbit internacional, com ho fan nacions sense estat com Escòcia, el país de Gal·les, Irlanda del Nord, Groenlàndia o Macau, entre d’altres i que la resposta política a aquesta sol·licitud per part del govern espanyol sempre ha estat negativa.
L’hoquei patins és un dels nostres esports d’equip amb més tradició i títols, aconseguits tant pels clubs catalans (FC Barcelona, Reus Deportiu, CP Voltregà, HC Igualada, entre d’altres) com per la selecció espanyola, formada íntegrament per jugadors catalans, la majoria de les vegades. L’any 2004, la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) va aprovar per unanimitat a Miami l’ingrés provisional de Catalunya. Això va permetre competir en el Mundial B de Macau (Xina) on Catalunya va quedar campiona al guanyar la final a Anglaterra per 6-0. La ratificació definitiva, però, havia de fer-se a l’assemblea general del mes de novembre del mateix any a Fresno (Califòrnia). A partir d’aleshores, la Federación Española de Patinaje, presidida per Carmelo Paniagua, amb el recolzament de les més altes instàncies esportives i polítiques de l’Estat, va aplicar una ofensiva diplomàtica i política abassegadora i plena d’incidents que va aconseguir revocar l’ingrés de Catalunya a la FIRS. El Tribunal d’Arbitratge Esportiu de Lausana (TAS), a causa de les pressions denunciades i les irregularitats comeses, va fer repetir l’assemblea a Roma el 24 de novembre de 2005 i novament unes pressions espanyoles sense precedents varen fer anul·lar la decisió que s’havia pres a Fresno. El nou comitè executiu de la FIRS, -després de la dimissió del seu president, el català Isidre Oliveras de la Riva- presidit aleshores per l’italià Sabatino Aracu, va recomanar votar “no” a Catalunya i totes les grans federacions ho van fer, rebutjant l’admissió de la federació catalana per 125 vots en contra i 43 a favor.
Des del món esportiu i cívic català hi va haver un gran desconsol, tant per la injustícia comesa com per la falta de suport polític clar i real en tots aquests esdeveniments per part del govern tripartit que finalment, i en el moment de la veritat, va deixar sola la Federació Catalana de Patinatge i el seu president Ramon Basiana en la defensa de la iniciativa, en contrast amb les moltes maniobres diplomàtiques contràries realitzades a gran escala i des de les més altes institucions i instàncies per part del govern espanyol del PSOE. Malgrat això, la Federació Catalana de Patinatge va continuar treballant i va aconseguir, no sense esforç, pedagogia i treball -i explicant i recordant la injustícia esportiva viscuda-, de ser admesa el desembre de 2006 com a entitat adherida a la Confederación Sudamericana de Patinaje, podent competir-hi oficialment contra seleccions de nivell i potencial esportiu contrastades com l’Argentina, Xile, o Brasil. A partir d’aleshores, Catalunya ha disputat ja tres vegades la copa Amèrica amb una victòria per a la selecció absoluta masculina -aconseguida l’any passat-, i l’actual victòria de la selecció femenina que comentem.
Encara que significatiu però parcial, aquest fet representa una escletxa d’esperança i de mèrit i és un pas més en la lluita necessària pel reconeixement de Catalunya com a membre esportiu de ple dret per a poder competir sense restriccions i en totes les modalitats esportives en l’àmbit internacional. De tota manera, sembla clar i evident, a hores d’ara, que només amb la plena sobirania política de Catalunya serà possible de fer realitat aquest desig majoritari expressat tantes vegades per la nostra societat civil.
Bibliografia
- Arboix A. La falta de reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes. L’hoquei patins com a exemple. Emporion, número 10, octubre de 2007.
- http://www.fecapa.cat/portals/copaamerica2011/
- http://www.seleccions.cat/
- Arboix-Alió J. Història de l’hoquei Claret: des de l’any 1950 fins a l’actualitat. Treball de recerca de 2n de Batxillerat. Col·legi Claret (Barcelona), 2009.
