Començat el febrer, queden ja molt enrere Nadal i les festes que l’acompanyaven, els dies d’esperit nadalenc, els de falsa concòrdia i alegria, els àpats exagerats carregats de dolços i el consumisme desenfrenat que s’ha apropiat de les festes; aquest últim, però, es va resistir a marxar desaprofitant la inèrcia consumista i puntualment el set de gener va tornar a engegar les rebaixes pròpies del mes, per acabar d’escurar-nos les butxaques.
Molt més sovint del que la prudència aconsella, tots, qui més qui menys, solem afrontar les despeses que van comportar les passades festes i rebaixes amb el vistós trosset de plàstic que té la dubtosa virtut d’aconseguir privar-nos de veure com de ràpid marxen els bitllets de la cartera i fer que sembli que tot el que comprem no costa diners.
A les “Coplas por la muerte de su padre“, el poeta Jorge Manrique diu molt encertadament que després de tot plaer arriba el dolor; en el cas que ens pertoca, podríem dir que aquest, comença fer-se notar a partir de mig gener i pren la màxima intensitat al febrer, just quan hem d’afrontar les conseqüències dels excessos comesos i complir les obligades penitències que comporten; la primera, sol arribar en forma d’uns extractes bancaris, amb uns números que, com si pressentissin la imminent arribada del carnaval, solen tenyir-se d’un color vermell pujat. L’altra, l’hem de complir per purgar els excessos culinaris, els torrons i la ingesta d’unes begudes que res tenen a veure amb l’aigua; aquesta, ens ve marcada per una dieta pobra en calories, disfressada molt sovint d’un color verd herba i que amb no pocs esforços intentarà contrarestar els números fora de terme de les analítiques i uns altres que la bàscula de bany s’encarrega de recordar-nos, amb una insistència fins i tot cruel.
Al febrer, amb la rutina de la vida quotidiana normalitzada, ens retrobem inevitablement amb una vella coneguda, oblidada per uns dies i que malgrat les excel·lències i alegries dels números i estadístiques que a fi d’any ens van presentar, malauradament continua encara galopant desbocada entre nosaltres; seguim amb una situació política a tots nivells plena d’incerteses i finalment, de manera inevitable ens retrobem també amb els problemes i cabòries personals, que no havien quedat mai del tot oblidats, però que ara reapareixen envalentits i agreujats per la ressaca econòmica que ens han deixat les festes nadalenques i les rebaixes; com si tot això no fos suficient, alguns ho hem d’afrontar amb el cos malhumorat per una forçada dieta verda acompanyada tan sols per l’insípid sabor de l’aigua. El compendi de totes aquestes circumstàncies, genera i provoca un estat de irritabilitat i mal humor comprensible.
Moltes d’aquestes buscades adversitats, alleujades tan sols per la disbauxa d’uns pocs dies de carnaval, és important encarar-les, -sempre que la situació personal i col·lectiva ho permeti- conservant el sentit de l’humor i el toc just d’ironia que ens ajudarà a enfocar-les des d’una altra òptica menys estressant i més positiva. A la vida és bo i saludable riure i riure’s també alguna vegada d’un mateix i de les nostres “importants i transcendentals” obres; és una teràpia que ens pot ajudar a suportar millors les adversitats, dissipar l’orgull i al mateix temps fer-nos reflexionar sobre la grandesa, fragilitat, limitacions i misèries de la condició humana.
Crec que uns dels millors i més econòmics medicaments que es poden recomanar per seguir la teràpia, és recordar algunes de les ocurrències d’aquell geni de l’humor anomenat Groucho Marx, que van molt més enllà de provocar el somriure fàcil; moltes d’elles, porten tancat dintre un subtil missatge que hom ha d’interpretar de manera positiva en funció de la pròpia realitat.
He fet un petit recull d’algunes de les ocurrències que m’han semblat més adients, tant de bo provoquin un somriure reflexiu, especialment als qui hem d’afrontar alguna o totes les penitències del febrer.
– “Sigueu amables amb els vostres fills… Seran ells, els qui un dia escolliran la vostra guarderia”.
– “No penso pertànyer a un club que accepti de soci un tipus com jo”.
– “Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció”.
– “Disculpin que els digui senyors, però és que encara no els conec gaire bé”.
– “Hi ha tantes coses més importants que els diners… Però són tan cares!”.
– “Els caps o els directors són com els núvols, quan se’n van el dia s’arregla”.
– “El secret de la vida és la honestedat i el joc net… Si pots simular això, ho has aconseguit”.
– “Si segueixes complint anys, acabaràs morint-te”. Petons. (Felicitació a un amic).
– “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després remeis equivocats”.
– “O vostè s’ha mort o el meu rellotge s’ha parat”. (Prenent el pols a un amic).
– “Partint del no-res, vaig arribar a les cotes més altes de la misèria”.
– “Com ha pogut tenir vint fills del seu matrimoni?
Estimo el meu marit.
A mi també m’agrada molt el meu cigar, però de tant en tant me’l trec de la boca”.
– “La jerarquia és com una estanteria… Quan més alta menys serveix”.
– “Ets vols casar amb mi?. Ets rica?. Contesta primer la segona pregunta”.
– “La felicitat està feta de petites coses: Un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna…”.
– “He gaudit molt amb aquesta obra de teatre, especialment al descans”.
– “Trobo la televisió molt educativa. Cada vegada que algú l’encén, me’n vaig a llegir un llibre”.
– “La intel·ligència militar és una contradicció en els termes”.
– “He passat una nit estupenda, però no ha estat aquesta”.
– “El futur depèn dels teus somnis, no perdis el temps i torna a dormir!”.
– “Tots els bolets són comestibles, alguns només una vegada”.
– “Si algun dia et sents inútil i deprimit, recorda que vas ser l’espermatozoide més ràpid de tots!”.
– “Aquests són els meus principis, si a vostè no li agraden, en tinc d’altres”.
– “Pareu el món, que baixo”.
El món segur que no s’aturarà, però no és menys cert que algun dia n’haurem de baixar. Mentre això no passi, viurem millor si intentem mantenir el somriure als llavis.
